A la pel·lícula La gran bellesa, Toni Servillo (Jep Gambardella) diu a Sabrina Ferilli (Ramona) en un moment íntim: “Què tens en contra de la nostàlgia, eh?”. I la bella Ferilli respon: “És l'única distracció possible per a qui no creu en el futur”. Als mateixos cinemes en què es va estrenar fa una dècada el film de Paolo Sorrentino s'ha estrenat Berlinguer. La gran ambizione, d'Andrea Segre, que ha esdevingut un fenomen social, perquè la cinta desprèn l'enyorança per la política que respectava el contrari, que encarnava ideals, que tenia un pòsit intel·lectual. És possible que el seu èxit tingui a veure amb la manca de fe en el futur, però també amb el rebuig de la política actual, que es fonamenta en l'insult, el menyspreu al rival i la misèria ideològica. La gran ambizione l'emetrà Filmin a Espanya, però els qui l'han vist expliquen que se centra als anys setanta i en l'intent de l'anomenat compromís històric entre la democràcia cristiana d'Aldo Moro i el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer per aconseguir una societat més justa , empàtica i solidària. Allò va acabar malament, ja que Moro va ser assassinat per les Brigades Roges, encara que segurament amb la complicitat dels serveis secrets d'altres països. Llegeixo que la pel·lícula està servint per obrir una polèmica sobre les virtuts perdudes de la política. L'últim secretari general del PCI, Achille Occhetto, ha dit que l'impacte de la política és degut a la necessitat de tornar al que Berlinguer anomenava pensaments llargs, a entendre la política com una visió de país i fins i tot a la voluntat de tutelar als més febles. 
En uns moments en què la dreta ultraconservadora mana a Itàlia i que els neofeixistes campen a gust, resulta saludable que molts joves s'hagin acostat als cines, com ho demostren les bones recaptacions. El film ha despertat l'enyorança per una política que no s'assembla gens a l'actual, on el discurs sòlid es contraposa a les manipulacions de l'algorisme. 
La setmana passada, uns encaputxats van irrompre en un cinema romà escopint i insultant els espectadors. Una mostra que la nostàlgia de la vella política cou els feixistes. Màrius Carol, a la vanguardia.com