La RAE fa anys que surt de la seva zona de confort i fa un esforç per incorporar nous termes. És una mena de competició entre paraules o expressions que s'han popularitzat els últims anys i han fet mèrits per deixar el carrer i viure amb més formalitat dins del diccionari dels diccionaris en espanyol, el de la RAE. Espòiler, snorkel, teletreballar, driver, barista, wasabi, script, rapear, grupie o indie són algunes d'aquelles paraules que el personal ha popularitzat i que ara els acadèmics reconeixen. També han incorporat l'expressió zona de confort, aquell lloc on psicòlegs, coaches o influencers en general ens conviden a sortir. De veritat? Surt tu primer de la teva zona de confort, que jo sóc aquí molt a gust.
Sortir de la teva zona de confort pot donar peu a complicar-te la vida, però alhora et manté despert davant de nous reptes. De la seva zona de confort va sortir David Baute, documentalista canari que fa anys que intenta portar a la pantalla la història de tres dones que es veuen obligades a abandonar casa seva com a conseqüència de l'escalfament del planeta. El que al principi havia de ser un documental s'ha convertit en una pel·li d'animació davant les dificultats de poder rodar a cadascun dels llocs que el canvi climàtic ha convertit en inhòspits.

Corren a veure una pel·li que tracta del patiment humà per les migracions climàtiques. Baute fa tretze anys que treballa en el projecte i des de fa vuit el fa acompanyat d'Edmon Roch, productor dels Tadeo Jones que han omplert els cines l'última dècada. Divendres passat, festiu, van omplir la sala del Verdi a la preestrena de Papallones negres, que així es diu la pel·lícula que tots hauríem de veure i que és als cinemes des d'ahir. Corrin perquè no té pinta que hagi de durar. Si aconseguim el contrari, seria una fita.
És una hòstia amb la mà oberta a l'estupidesa humana. La nostra civilització, si és que es pot dir així, fa anys que avisa de com devastador serà el canvi climàtic per al nostre planeta, però no està servint de gaire. El passotisme de potències mundials i de grans corporacions és desesperant i el camí cap a l'autodestrucció sembla incorregible.
Baute ens planta davant una veritat incòmoda, com va titular Al Gore el seu documental ja fa més de 15 anys. Papallones negres, més enllà de les conseqüències naturals, se centra en el patiment humà que estan suposant les migracions climàtiques. Persones que han d'abandonar el lloc on van néixer, les arrels, les famílies, les llengües. Una anihilació cultural sense precedents. Són persones desemparades perquè la figura de l'emigrant climàtic no està reconeguda a escala internacional.

Just aquesta setmana diversos meteoròlegs i tècnics de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) han denunciat l'assetjament que pateixen a les xarxes per part de negacionistes que no suporten la pedagogia que fan per conscienciar la gent de la situació que vivim. Paradoxa: els que neguen el canvi climàtic són els mateixos que neguen l?entrada al seu país dels migrants. Estupidesa al quadrat. I hi ha, a més, pujadetes: Donald Trump, un dels seus, ha estat el més votat als Estats Units.
Fa 13 anys, quan David Baute es va proposar explicar aquestes tres històries, va visitar llocs llunyans: Turkana (Kenya), Gonamara (Índia) i Sant Martí (Carib). Ara no li caldria anar tan lluny. Les recents imatges de les inundacions a València planegen al nostre cap durant tota la projecció, fent-nos a la idea que allò abans llunyà ara ja ho tenim a casa. Per cert, la RAE també acaba d'incorporar al seu diccionari la paraula DANA. Jordi Évole. 

La RAE és un ens arcaic i tranuitat on deambulen carcamals diversos, alguns fins i tot dubtosos quant al seu tarannà democràtic, i que es dediquen a aprovar paraules noves que ja són velles per la gent del carrer.