NI VACA, NI MULA, NI ÀNGEL

“I Maria va donar a llum el seu fill primogènit, i va embolicar en bolquers, i el va reclinar en un pessebre, perquè a la fonda no hi havia lloc per a ells”. Així clou l'Evangeli de Sant Lluc una de les escenes més representades de tots els temps: la Nativitat. Ni vaca, ni ase ni un àngel contemplant l'escena. Donat el que és lacònic de la descripció a la Bíblia, des de molt antic els artistes han hagut d'agusar el seu enginy per dotar d'imatges el cicle nadalenc (des de l'Anunciació fins a la fugida a Egipte, passant per la Visitació, la mateixa Nativitat, l'Adoració dels pastors i l'Adoració dels Mags). Evangelis apòcrifs, llegendes, visions de místics o la pura invenció han acudit al seu auxili.

Poc van imaginar sant Lluc i sant Mateu, els evangelistes, canònics que s'ocupen del naixement de Jesús, que algun dia les seves breus descripcions serien escrutades i reinterpretades fins a l'avorriment. El cristianisme va convertir Nadal en una celebració de primer ordre: els sermons i els objectes de culte necessitaven una “història” per adoctrinar els fidels sobre la joiosa arribada al món de Jesús. La manca de detalls es va tornar encara més urgent a partir del segle XII: Europa va sucumbir durant diversos segles al fervor marià, que ni tan sols el Concili de Trento (1545-63) va poder aplacar. Les escenes nadalenques, on la Verge té una presència cabdal, van començar a representar-se per tot arreu.

L'art va anar sempre acompanyat de les darreres interpretacions teològiques, i de vegades es van donar situacions realment xocants. L'Adoració dels Mags és l'episodi més representatiu. L'Evangeli de Sant Mateu no especifica quants eren. A l'època de les catacumbes se'n van pintar dues o quatre. A Síria se'n van arribar a pintar dotze, per ser el nombre de tribus d'Israel i d'apòstols. Amb el pas dels segles, en canvi, la xifra que va prevaler va ser el tres, d'acord amb els regals que van portar els Mags.

A l'edat mitjana, quan teologia i numerologia creuaven els seus camins, es van trobar prou justificacions: tres era el nombre de parts del món (Europa, Àsia i Àfrica), el tres era la xifra de la Santíssima Trinitat i tres eren també les edats del món home.

El 1492 va esclatar el conflicte. Es va descobrir Amèrica, un quart continent, i l'argument que cada Mag provenia d'una part del món no era vàlid. Podia, és clar, afegir-se un quart rei, però aleshores quedava en evidència l'autenticitat dels tres fèretres de Ses Majestats d'Orient que acull la catedral de Colònia, a Alemanya (s'havia perdut un?). 

En un retaule de la catedral portuguesa de Viseu es va optar per un altre tipus de solució: un pintor va substituir el rei negre per un indígena brasiler amb llança emplomada. És a dir, Àfrica quedava reemplaçada per Amèrica, una solució que tenia molt de política –els portuguesos no cabien en si de goig amb les noves colònies– i que no va crear escola.

Altres invencions d'artistes, però, sí que van calar profund (cas de l'escenari arquitectònic que Fra Angelico va concebre per a l'Anunciació) i van ser emprades una vegada i una altra al llarg dels segles. El Nadal artístic, per tant, no és totalment bíblic.