PLA A LA CASSOLA

Josep Pla afirmava amb rotunditat, en una entrevista del 1972 publicada a la revista Triunfo, feta pel poeta i llibreter José Batlló, que “la millor cosa del món són els restaurants”. La sentència planiana té un fil conductor permanent a la seva obra completa: 46 volums que exigeixen 170 centímetres de prestatge, farcits de prosa gastronòmica. Pla a la cassola, en podríem dir de qui feia de la cuina del país un tractat de política, història i vida. Definia la sobretaula com la civilització mateixa arribada al màxim nivell d’excel·lència. El feia patir que les presses acabessin amb ella. 

De fet, quan l’Acadèmia Catalana de Gastronomia va oferir, el novembre del 2019, al Motel Empordà, un homenatge en record de l’escriptor, ocupant habitual de la taula 26 del restaurant i de l’habitació 103 de l’hotel, la sobretaula es va estroncar. El dinar, sensacional. Els discursos, magnífics. Però, amb el primer xarrup de cafè, algú va informar que els manifestants que tallaven aquells dies la frontera francesa protestant per la sentència del procés estaven movent-se per repetir l’operació més al sud. La majoria del centenar dels assistents sortiren escopetejats de Figueres per no quedar bloquejats a l’Alt Empordà, que tampoc hauria estat mala cosa. En pocs minuts, celebrant litúrgicament la sobretaula, només hi quedàvem quatre persones al voltant d’una botella de Johnnie Walker etiqueta vermella, la preferida de Pla: el patró del Motel, Jaume Subirós; el periodista Salvador García-Arbós, i el palafrugellenc Joan Cortey, fill del barber de Pla, que afirmava que, pel seu acreditat mal geni, els convilatans solien mantenir amb l’escriptor una prudent distància. I un servidor.

Definia la sobretaula com la civilització mateixa arribada al màxim nivell d’excel·lència. Ho vaig comprovar personalment. Els joves periodistes gironins aspiràvem a tenir accés a alguna de les dues grans patums locals vives: Josep Pla i Salvador Dalí. El dia del seu penúltim aniversari, el març del 1980, se’m va encarregar anar a Mas Pla de Llofriu per si volia dir res. Estava acompanyat de Pablo García Cortés, Pablito, el fotògraf de premsa més conegut de la Costa Brava i una certa garantia per a l’apropament. Aquell dia, Pla no va voler rebre a ningú, ni a “uns senyors vinguts de Madrid”, en paraules de la dona que l’atenia. Ja al pis superior, Pla ens va engegar escales avall, tot escridassant-nos. En tot cas, ho compto al meu currículum com un cert diàleg amb Josep Pla.

Llavors, durant els darrers anys de la vida de l’escriptor, es col·leccionaven i difonien totes les seves anècdotes. Una de les millors, en un hotel d’Olot, amb motiu de la primera visita oficial dels reis a Catalunya, el 1976. Tot un tractat de dret constitucional, quan es va dirigir a la reina Sofia parlant del seu propi cònjuge, del comte de Barcelona, encara titular dels drets dinàstics, i de Constantí de Grècia, destronat i exiliat. “Senyora, vigili el seu sogre si no vol que el seu marit acabi com el germà de vostè”. Jordi Bosch a la vanguardia.

Temps hi hagué, en què TVE podia emetre en horari de màxima audiència, una entrevista de 1 hora i 29 minuts, com la de Joaquin Soler Serrano a Josep Pla.