"Hi ha un home al semàfor de la rotonda provant de vendre mocadors de paper. Li dona temps per acostar-se a tres o quatre cotxes. No mira mai d’aprofitar-ne un de més. Tampoc no ven cap paquet de mocadors. És un home vell, molt més vell per la duresa del carrer. Dins dels cotxes ningú no té efectiu ni temps per parlar-li. Ens limitem a dir que no amb el cap i ell manté somriure i actitud. No s’enfada ni s’enfonsa. Canvia de direcció cap a Montjuïc i espera la pròxima fase del semàfor. Llavors, per uns instants, el segueixo amb la mirada i veig com es treu el somriure de la màscara, sospira i si no fos un animal espantat, ens pegaria a tots.
Es posa a caminar per un tros d’illot fins que desapareix, trepitjant el paral·lel 41 al nord de l’equador terrestre. Aquest paral·lel travessa Espanya i Portugal, Còrsega, Itàlia i la península balcànica. La Mediterrània, Àsia, l’Amèrica del Nord, els oceans Pacífic i Atlàntic. A Barcelona, el 41 nord està just sota de l’avinguda Paral·lel. Sobre aquell paral·lel 41, el vell desapareix en direcció a Miramar. Sempre hi ha la sospita que la misèria, la mala sort i la solitud s’encomanen. Potser el vell és un mirall on no volem sortir perquè ningú no està gaire lluny de desaparèixer. Amb un parell o tres de jocs dolents a les cartes repartides pots començar a fer-ho. Desaparèixer no és mai una cosa que depengui només de tu. Desaparèixer és un crim grupal.
La ciutat està il·luminada per la presència de Nadal. També el paral·lel 41 nord. Conjurar-se per tenir efectiu i comprar mocadors de paper la pròxima vegada que estigui en aquesta rotonda de Drassanes. No sé quan tornaré per aquí. Igual el vell que no ven ni un sol mocador de paper ja haurà desaparegut. Em mentiré que és en un altre semàfor. En una casa d’acollida. Que li hauran comprat una tona de mocadors de paper. Però el més probable és que hagi desaparegut per a mi com al seu dia va desaparèixer per a la seva família. Per a la seva feina, els seus companys, els seus amics, les seves parelles. Desapareixes per vergonya que et trobin i vegin com estàs. Desapareixes perquè no saps com explicar la teva desaparició. Desapareixes, potser perquè et trobi algú i vendre’ls una nova oportunitat i mocadors de paper".
Ahir vaig prendre una decisió senzilla, però que crec que és representativa del que pretén inculcar-nos Carlos Zanón al seu escrit. Havia de baixar al centre de la Ciutat i portava al damunt només una moneda de 2 euros; ara, com ho paguem tot amb targeta o bizum, no solc portar quasi mai efectiu. Ja sé que es pot pagar en alguns autobusos amb targeta de crèdit, i que de fet la majoria va amb la T10 o com es digui, però com l'autobús l'agafo molt poques vegades no tinc cap targeta, ni la de jubilat. En resum, vaig pensar, baixo a peu, faig la compra i per tornar agafo l'autobús, que a més para davant mateix del supermercat Consum. Llavors vaig recordar Ahmed, el noi africà que està demanant almoina a l'entrada, crec és del Senegal i és un noi d'un somriure perenne que a banda de donar els bons dies a tothom - encara que siguin uns bons dies interessats - guarda també els gossos de les senyores o senyors que van a comprar,. o alguna vegada m'ha vigilat la bicicleta. Així doncs, vaig pujar de tornada a peu, al cap i a la fi, són 25 minuts, i vaig donar els dos euros a Ahmed, recordant-li que gairebé mai no portava efectiu i que es recordés que li vaig explicar fa un temps com al nord d'Europa els mendicants portaven un datàfon on se'ls podia donar almoina amb la targeta de crèdit.
Es posa a caminar per un tros d’illot fins que desapareix, trepitjant el paral·lel 41 al nord de l’equador terrestre. Aquest paral·lel travessa Espanya i Portugal, Còrsega, Itàlia i la península balcànica. La Mediterrània, Àsia, l’Amèrica del Nord, els oceans Pacífic i Atlàntic. A Barcelona, el 41 nord està just sota de l’avinguda Paral·lel. Sobre aquell paral·lel 41, el vell desapareix en direcció a Miramar. Sempre hi ha la sospita que la misèria, la mala sort i la solitud s’encomanen. Potser el vell és un mirall on no volem sortir perquè ningú no està gaire lluny de desaparèixer. Amb un parell o tres de jocs dolents a les cartes repartides pots començar a fer-ho. Desaparèixer no és mai una cosa que depengui només de tu. Desaparèixer és un crim grupal.
La ciutat està il·luminada per la presència de Nadal. També el paral·lel 41 nord. Conjurar-se per tenir efectiu i comprar mocadors de paper la pròxima vegada que estigui en aquesta rotonda de Drassanes. No sé quan tornaré per aquí. Igual el vell que no ven ni un sol mocador de paper ja haurà desaparegut. Em mentiré que és en un altre semàfor. En una casa d’acollida. Que li hauran comprat una tona de mocadors de paper. Però el més probable és que hagi desaparegut per a mi com al seu dia va desaparèixer per a la seva família. Per a la seva feina, els seus companys, els seus amics, les seves parelles. Desapareixes per vergonya que et trobin i vegin com estàs. Desapareixes perquè no saps com explicar la teva desaparició. Desapareixes, potser perquè et trobi algú i vendre’ls una nova oportunitat i mocadors de paper".
Ahir vaig prendre una decisió senzilla, però que crec que és representativa del que pretén inculcar-nos Carlos Zanón al seu escrit. Havia de baixar al centre de la Ciutat i portava al damunt només una moneda de 2 euros; ara, com ho paguem tot amb targeta o bizum, no solc portar quasi mai efectiu. Ja sé que es pot pagar en alguns autobusos amb targeta de crèdit, i que de fet la majoria va amb la T10 o com es digui, però com l'autobús l'agafo molt poques vegades no tinc cap targeta, ni la de jubilat. En resum, vaig pensar, baixo a peu, faig la compra i per tornar agafo l'autobús, que a més para davant mateix del supermercat Consum. Llavors vaig recordar Ahmed, el noi africà que està demanant almoina a l'entrada, crec és del Senegal i és un noi d'un somriure perenne que a banda de donar els bons dies a tothom - encara que siguin uns bons dies interessats - guarda també els gossos de les senyores o senyors que van a comprar,. o alguna vegada m'ha vigilat la bicicleta. Així doncs, vaig pujar de tornada a peu, al cap i a la fi, són 25 minuts, i vaig donar els dos euros a Ahmed, recordant-li que gairebé mai no portava efectiu i que es recordés que li vaig explicar fa un temps com al nord d'Europa els mendicants portaven un datàfon on se'ls podia donar almoina amb la targeta de crèdit.
Deia Arribas Castro que la ciutat era un milió de coses, i es podria dir: la ciutat és també un milió de petits detalls, aparentment sense importància.
M'ha agradat aquest escrit. És un relat curt d'una realitat llarga. Aquella que ens envolta i massa sovint no volem veure. Potser ens haurem d'acostumar a portar a la butxaca algunes monedes de dos euros, malgrat que sabem no n'hi ha prou per treure un ventre de pena.
ResponEliminaQue tinguis un molt bon cap de setmana.
És el que proposa Zanon i jo vaig dur a la pràctica abans de llegir-lo. Bon cap de setmana!
ResponEliminaBien hecho. La ciudad somos nosotros, y nosotros sus representantes. Somos los que si queremos, tiramos los papeles a la papelera, y si nos da la gana los lanzamos a la acera. Y somos los que ayudamos de y en primera mano, al momento, "just an time", o como se diga.
ResponEliminaLa ciudad no son "ellos", "ellos" son los representantes del pueblo, que así se gozan llamar, somos nosotros, no te quepa duda.
Salut i bon cap de setmana.
Y el alcalde es el vecino que quieren que sea el alcalde.
EliminaLa ciudad es lo que los ciudadanos quieren que sea. O algo así.
ResponEliminaLa ciutat l'embruten els ciutadans i la neteja l'Ajuntament.
Salut.
La ciudad es lo que quieren los ciudadanos que sea, los ciudadanos, la ciudad. (Marriano Rajuá)
EliminaNo soy de limosnas directas,la realidad que cada vez,sólo veo la ciudad desde la bici.Son los tiempos,así que tomé la decisión de colaborar con la Cruz Roja,aporto una cantidad,me tiene informado de a dónde va el dinero,te da toda la información que quieras punto por punto,coma por coma.Estoy satisfecho.
ResponEliminaSaludos
Ya, pero la Cruz Roja no suele llegar a la gente que pide por la calle, además yo vivo en un barrio y en cierto modo, los mendicantes que solo son dos en todo el barrio son un caso particular.
EliminaSaludos.
Si entras en su página,ves lo que hace y dónde aplica el dinero.Prefiero que con el dinero haga cosas que queden para siempre,sea rentable socialmente.Pienso,ojo!es una apreciación mía, que con la limosna directa,lo único que consigues es que ese chico,siga pidiendo no intente luchar por la vida.Aqui en Mercadona, en la puerta ya hay uno con plaza fija.
ResponEliminaSaludos
Sólo creo en la inversión rentable a largo plazo,sea de ahorro o de interés social
EliminaMi padre fue socio de la Cruz Roja un montón de años, y la verdad es que no se ocurrió apuntarme cuando el murió. Por cierto lei ayer que Cruz Roja presenta un ERE para despedir a 321 trabajadores.
EliminaSaludos.
Yo siempre salgo con dinero de casa, ahora estoy en otro país y siempre llevo dinero en efectivo. No entiendo que haya personas que salen a la calle sin dinero (si lo tienen claro).
ResponEliminaEl caso que nos muestras es uno más, detrás siempre hay una historia que solo el afectado sabe y que a mi, algunas veces, me gustaría conocer. En Burgos, habia una señora en el Mercado Norte que siempre estaba pidiendo, iba sucia, desaseada y en malas condiciones. Cuando la encontraron muerta en su pequeña vivienda descubrieron que tenía más de 150 millones de pesetas (de las del año 89) en casa.
¿Que la motivó para actuar así? ¿estaba enferma?, no se, cada vida es de cada cual.
Un saludo
Se ha dado algún otro caso de gente que pedía limosna y al morir en su casa tenía mucho dinero.
ResponEliminaActualmente, en mi barrio, menos en los barberos marroquíes, y la tienda de pollos a l'ast que hay debajo de casa, en todas partes puedes pagar con tarjeta de crédito, y es práctico, te acostumbras, y es por eso que la mayoría de la gente no lleva efectivo encima.
Saludos.
Dos euros para una persona sin nada es un capital.
ResponEliminaEn el barrio hay mucha gente mayor y bastantes que le dan limosna, y también hay quien le lleva un bocadillo o algo de beber.
ResponEliminaCreo que incluso para dar una ayuda (me niego a usar la palabra limosna) hay que aplicar una cierta psicología. Mi pueblo es pequeñito y además tiene un núcleo llamémosle central (que debe tener unos 2000 habitantes, si llega) lo demás está diseminado. Pero tenemos estación de ferrocarril en la que paran todos los trenes de la R11 (Barcelona-Cerbere). Eso hace que alrededor de la estación siempre se vea algún u otro indigente que viene a pasar unos días, hasta que lo invitan a irse o simplemente se va por su propia voluntad. Bien, yo prefiero pagarles un kebab (hay un establecimiento de eso justo al lado) y a veces incluso una cervecita con el kebab. Pero como digo aplicando la psicología y escogiendo o tratando de ver quién lo necesita y quién no. Supongo que alguna vez debo acertar.
ResponElimina... y dinero, poco.
EliminaAbans anava la gent a demanar per les cases, un dia va venir un senyor gran i la mare li va oferir un plat de llenties que acabava de cuinar. Doncs l'home irat les hi va llençar per terra el plat de llenties. Un altre anava dient que la seva dona acabava de parir a veure si el podien ajudar, però no va calcular bé i va passar per segona vegada al cap d'un parell de mesos. la mare el va empaitar escales avall mentre el titllava de (frase mítica de catanyol) SINVERGÜENSA.
ResponElimina