VOSTÈ JA NO ÉS AQUÍ

"Hi ha un home al semàfor de la rotonda provant de vendre mocadors de paper. Li dona temps per acostar-se a tres o quatre cotxes. No mira mai d’aprofitar-ne un de més. Tampoc no ven cap paquet de mocadors. És un home vell, molt més vell per la duresa del carrer. Dins dels cotxes ningú no té efectiu ni temps per parlar-li. Ens limitem a dir que no amb el cap i ell manté somriure i actitud. No s’enfada ni s’enfonsa. Canvia de direcció cap a Montjuïc i espera la pròxima fase del semàfor. Llavors, per uns instants, el segueixo amb la mirada i veig com es treu el somriure de la màscara, sospira i si no fos un animal espantat, ens pegaria a tots.
Es posa a caminar per un tros d’illot fins que desapareix, trepitjant el paral·lel 41 al nord de l’equador terrestre. Aquest paral·lel travessa Espanya i Portugal, Còrsega, Itàlia i la península balcànica. La Mediterrània, Àsia, l’Amèrica del Nord, els oceans Pacífic i Atlàntic. A Barcelona, el 41 nord està just sota de l’avinguda Paral·lel. Sobre aquell paral·lel 41, el vell desapareix en direcció a Miramar. Sempre hi ha la sospita que la misèria, la mala sort i la solitud s’encomanen. Potser el vell és un mirall on no volem sortir perquè ningú no està gaire lluny de desaparèixer. Amb un parell o tres de jocs dolents a les cartes repartides pots començar a fer-ho. Desaparèixer no és mai una cosa que depengui només de tu. Desaparèixer és un crim grupal.
La ciutat està il·luminada per la presència de Nadal. També el paral·lel 41 nord. Conjurar-se per tenir efectiu i comprar mocadors de paper la pròxima vegada que estigui en aquesta rotonda de Drassanes. No sé quan tornaré per aquí. Igual el vell que no ven ni un sol mocador de paper ja haurà desaparegut. Em mentiré que és en un altre semàfor. En una casa d’acollida. Que li hauran comprat una tona de mocadors de paper. Però el més probable és que hagi desaparegut per a mi com al seu dia va desaparèixer per a la seva família. Per a la seva feina, els seus companys, els seus amics, les seves parelles. Desapareixes per vergonya que et trobin i vegin com estàs. Desapareixes perquè no saps com explicar la teva desaparició. Desapareixes, potser perquè et trobi algú i vendre’ls una nova oportunitat i mocadors de paper".
Ahir vaig prendre una decisió senzilla, però que crec que és representativa del que pretén inculcar-nos Carlos Zanón al seu escrit. Havia de baixar al centre de la Ciutat i portava al damunt només una moneda de 2 euros; ara, com ho paguem tot amb targeta o bizum, no solc portar quasi mai efectiu. Ja sé que es pot pagar en alguns autobusos amb targeta de crèdit, i que de fet la majoria va amb la T10 o com es digui, però com l'autobús l'agafo molt poques vegades no tinc cap targeta, ni la de jubilat. En resum, vaig pensar, baixo a peu, faig la compra i per tornar agafo l'autobús, que a més para davant mateix del supermercat Consum. Llavors vaig recordar Ahmed, el noi africà que està demanant almoina a l'entrada, crec és del Senegal i és un noi d'un somriure perenne que a banda de donar els bons dies a tothom - encara que siguin uns bons dies interessats - guarda també els gossos de les senyores o senyors que van a comprar,. o alguna vegada m'ha vigilat la bicicleta. Així doncs, vaig pujar de tornada a peu, al cap i a la fi, són 25 minuts, i vaig donar els dos euros a Ahmed, recordant-li que gairebé mai no portava efectiu i que es recordés que li vaig explicar fa un temps com al nord d'Europa els mendicants portaven un datàfon on se'ls podia donar almoina amb la targeta de crèdit. 

Deia Arribas Castro que la ciutat era un milió de coses, i es podria dir: la ciutat és també un milió de petits detalls, aparentment sense importància.