La música de l'univers té un ordre matemàtic dins del qual desafinem nosaltres. La vida terrestre és, fins on se sap, l'única vida i això ens converteix en l'única oposició que té el sistema, aquest engranatge de què formem part, però en rebel·lió perpètua. Som una minoria escandalosa que abarrota algunes regions de la terra, aquesta esfera minúscula fins a l'angoixa, que és part d'un sistema solar de classe mitjana, que alhora és part d'un sistema de sistemes de totes les mides que estan continguts en una dels milions de galàxies que constitueixen aquest univers, on no hi ha més vida que la nostra.
Tot el cosmos, amb l'excepció de nosaltres i els animals, es mou amb una música que imposa els seus ritmes, temps i cicles; cap de les peces que el conformen té autonomia, ni tan sols les plantes i els arbres, que tot i ser organismes vius estan lligats a la terra i als cicles del sol i de les estacions. Una flor i un arbre es mouen només quan el vent els estremeix, quan la terra tireta o es convulsiona o quan es posa a moure'ls un d'aquests elements en rebel·lió perpètua, un tigret que es grata el llom contra el tronc d'una ceiba, un il·lús que ple d'esperança arrenca una flor, ignorant que l'esperança és una de les formes de la por. De què tinc por?, s'hauria de preguntar abans d'arrencar la flor.
Som una minoria mínima davant d'una aclaparadora majoria, som un microcosmos contingut dins un macrocosmos, com ens va fer veure el filòsof Oswald Spengler; som l'oposició i l'única cosa que ens subjecta a aquest gegantí sistema que gira sense parar des del principi dels temps, i que seguirà girant per tota l'eternitat, és el desig sexual, la urgència reproductiva que en el seu fonament va unida als cicles del macrocosmos, encara que sigui de la imaginació, de l´anticipació i del record, d´on prové el foc. També la circulació de la sang ens lliga al sistema, la sang que fa voltes sense parar dins nostre seguint la partitura dels planetes i les estrelles. Som l'oposició, però quan dormim, i deixem d'exercitar la nostra llibertat, ens integrem a la maquinària del cosmos i tornem a ser, com cada nit, un cos celeste.


'La orilla celeste del agua', de Jordi Soler (fragment) del blog descontexto.

Entenc que aquest fragment 'Inicio de cartografia del corazón', enllaça amb l'escrit anterior sobre l'Univers. I és que, com deia Saramago, l'Univers mai sabrà que un Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara, el Simpson, treballava en una Central nuclear de Springfield.