Si el poder al Barça sol estar en mans inadequades, què cal dir d'aquells personatges que, de sobte, aprofitant que fa olor de mort, reapareixen del no-res per arrencar uns minuts de la notorietat mediàtica que mai no es van merèixer, espècie propera a la família de els paràsits que troba buit en la necessitat de generar notícies gràcies a una notícia matriu molt gran com ha estat la de no inscriure Dani Olmo. Pocs com Jordi Farré, en l'esperpentic trànsit del qual per postular-se a president el 2021 regalava pizzes i tatuatges a canvi de firmes que després va destruir per no reconèixer que van ser escasses. Doncs bé, en lloc d'amagar-se en una cova, l'home ha tornat a treure el cap per desdir-se d'una presumpta moció de censura en una suposada roda de premsa a què ningú no hauria d'acudir.
La llista segueix. Allà va estar un dia Agustí Benedito assegurant que una companyia emergent de begudes energètiques el nom de les quals no apareixia ni a Google assegurava un multimilionari patrocini per a la samarreta; o el fugaç Lluís Fernández Al·là, que va prometre sense que li caigués el cap a terra que amb ell tornaria Guardiola i va simular en un acte pre-pre-pre-pre-electoral que una multitud l'aclamava quan, retirant el zoom, eren quatre els amics que l'envoltaven. Fins i tot Toni Freixa, del qual esperàvem més per la seva condició de candidat seriós a les passades eleccions, ha transmutat en un defensor a ultrança del mateix laportisme del que va apostar i que tant l'insultava. Principis de volubilitat marxista els seus (parlem per descomptat de Groucho i no del bo de Karl).
Se sol subratllar la importància del seguidor culer com a vector social fonamental al llarg de la història del FC Barcelona, però no sé jo si aquesta implicació i capacitat de modificar el trajecte del poder a través d'un esperit contestatari encomiable ha anat decaient amb els anys. Se succeeixen els episodis que laminen des de dins la reputació del club sense que ningú no ho remei i fora, l'oposició més mesurada, que intenta aglutinar-se per dir fins aquí hem arribat, és torpedinada per elements folklòrics als quals caldria aïllar.
El malalt necessita doctors titulats i no curanderos de tres al quart, escriu Joan Josep Pallàs a la vanguardia. I posa a tothom al seu lloc, començant sense citar-lo per Anda pallà bobo, la vergonya de una estirpe familiar que només sap vomitar contra Laporta.
Que ningú s'enganyi, nomès Laporta pot salvar al Barça, i parafrasejant Donald Rumsfeld, no el podem defenestrar, es el nostre fill de puta. Que n'aprenguin.
Puedo opinar de Putin, de Trump, incluso de Sánchez, de Puchi y de mi amado Junqueras, que ya ves, le sigo queriendo a pesar de los pesares, aun a sabiendas de que empujó al melenas al despeñadero de Waterloo, pero no me atrevo, ni debo opinar del Barcelona.
Y no debo opinar porque no sería ecuánime, ni equilibrado, ni justo, ni honesto.
Eso lo dejo para los socios, los simpatizantes, los seguidores y todo aquel que crea que tiene derecho. Yo no lo tengo.
PD: Desde una óptica centrífuga, decir que al que menos le interesa que al Barcelona le vaya mal, por lógica, es al R.M., porque cuando juegan, entre ellos, el dinero que generan es tanto como el PIB anual de un país bananero, y eso sucede al menos dos veces al año, así que no me creo eso que el R.M. está sucando melindros, porque al Floren, si algo le mueve, es la caja registradora.
Salut
Així és, un equip necessita de l'altre, es retroalimenten, sense fagocitar-se, no els convé.
Salut.
El Farça es més que un club (de carretera) whorehouse, secta laportiana. Però l'estimo eh! 😋
Jo també t'estimo.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Era un enllaç a una imatge, però està protegida i no funciona.