NO, AIXÓ NO ÉS LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Aquests dies, en un vídeo en què anuncia l'eliminació del fact-checking i de la moderació dels comentaris a les seves plataformes Facebook i Instagram, adoptant el model de X/Twitter de Musk, Mark Zuckerberg, CEO de Meta (Facebook, Instagram, WhatsApp, Messenger Live i Threads), va dir alguna cosa com això: “Treballarem amb el president Trump per defensar les empreses nord-americanes dels atacs dels governs al món, que volen obligar-les a censurar més. Europa augmenta les seves lleis que busquen institucionalitzar la censura i que frenen la innovació. (...). Només amb el suport del govern nord-americà podem aturar això. El govern anterior ho va fer tot més difícil i va fomentar també la censura. Les seves accions han perjudicat les empreses nord-americanes i encoratjat altres governs a anar fins i tot més lluny. Però ara podem reinstaurar la llibertat d'expressió i estic emocionat per aquesta oportunitat”. Aquestes paraules no són només una genuflexió de Zuckerberg davant el nou president Trump, una mena de reverència per guanyar els favors que Elon Musk està acaparant. Són més rellevants del que poden semblar, encara que, segurament, a Zuckerberg no li deu haver costat un gran esforç.

Aquestes declaracions s'han d'emmarcar en una ofensiva més gran que inclou el suport públic i econòmic de Musk a partits neonazis europeus, com va passar a Alemanya, o als seus atacs al govern del Regne Unit, amb una tàctica similar a la que QAnon va fer servir en la campanya contra Hillary Clinton, quan alguns comptes van començar a alertar a Twitter que membres del Partit Demòcrata practicaven la pedofília. És una ofensiva ideològica que utilitza com a bandera una llibertat d'expressió que no és tal.

Abans de continuar, vull deixar clar, com defenso al meu llibre #FakeYou, fake news i desinformació, que aquesta campanya es basa en una cosa certa: que la moderació propugnada pels governs europeus és errònia i ràpidament cooptada com un instrument partidista en mans de els nostres poderosos, amb el mateix afany de control que els de l'altra banda de l'Atlàntic. No vinc a defensar els governs d'Europa.

Però arribats a aquest punt, cal recordar què és la llibertat dexpressió. Els drets –tots els drets– neixen com a privilegis –és a dir, una cosa que només podien gaudir els poderosos– que es transformen, gràcies a la lluita, en una cosa accessible per a tothom. Per exemple, la llibertat d'expressió sempre va ser patrimoni dels poderosos, ningú no se la va atorgar. El dret a la llibertat d'expressió significa –o hauria de significar– que ara aquests poderosos no poden eliminar la possibilitat que els altres expressin la seva opinió. El que està fent la propaganda trumpista, i el cunyadisme ultraconservador en general, és afirmar que limitar-ne la prepotència retalla els seus drets. Això, segons com es miri, és cert. Aquesta és precisament la funció dels drets conquerits: establir regles perquè la teva llibertat no elimini la llibertat dels altres. És a dir, que els qui tenen el poder d'expressar-se amb tots els mitjans a disposició –ja sigui un president, un multimilionari o l'home més ric del món– no puguin silenciar altres opinions amb menys altaveus. Per això, no ens confonguem: ells estan defensant únicament la llibertat d'expressió, la del més fort.

Eliminar la verificació dient que es defensa la llibertat dexpressió és, en realitat, una fal·làcia.

En el seu discurs, Zuckerberg no esmenta eliminar els algoritmes que prioritzen continguts, de fet els reafirma en un moment del vídeo. Diu que la gent “ara vol veure més política” i ell els la donarà. Seguirà estant prohibit mostrar els mugrons de les dones, i només els de les dones, a Instagram, perquè qui decideix què és “normalitat” és el propietari d'aquesta àgora digital. Per això la defensa de les empreses tecnològiques nord-americanes que, en realitat, en aquest cas és també la defensa de la supremacia de les opinions polítiques dels seus propietaris.

Com deia, aquesta defensa de la llibertat d'expressió entesa com a “tot s'hi val”, tan pròpia de les formes ultra agressives del fanatisme desregulador que està guanyant davant de la moixigeria moralista, igualment nefasta, troba terreny abonat a Europa perquè la política contra la desinformació de la UE és també antidemocràtica. Per dues raons principals:

1 - Els governs europeus han permès que grans empreses (com Twitter i Facebook) formin part de consells assessors i dissenyin les polítiques europees. Mai no s'ha volgut, en termes generals, generar una alternativa europea en què els drets de tots, i no només la llibertat d'uns quants, siguin fins i tot un model econòmic de digitalització.

2 - La lluita contra la desinformació que s'està duent a terme a Europa se centra en els continguts, moralitzant la llibertat d'expressió quan s'hauria d'enfocar en la verificació i el finançament de la informació. Tot i això, hi ha una tercera via: la defensa d'una obligació de verificació a priori –no a posteriori–, segons els paràmetres del periodisme; amb un etiquetatge neutral i desintermediat com a requisit inalienable del que anomenem informació, i que aquesta obligació s'ha d'aplicar no a les persones sinó a les institucions i als negocis, les inversions en viralització (mitjans, plataformes, partits polítics i qualsevol que es guanyi la vida amb això).

Si Europa no corregeix el seu rumb ràpidament, l'ofensiva que arriba amb molta força, tindrà èxit. Anem tard, però encara és possible crear una alternativa. La pregunta és si tenim polítics capaços de fer-ho. Per això, com a societat civil, ens hem d'organitzar i no caure als cants de sirena de la propaganda d'un o altre bàndol. Simona Levi, a ctxt.es