Hem assistit a un procés de “privatització de la infància”, afirma Marta Román, geògrafa experta a integrar la perspectiva de gènere i generació a l'urbanisme, al claustre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Mines i Energia. La infància, assenyala, ha estat reclosa a l'espai domèstic i, en conseqüència, ha estat expulsada de l'espai urbà. El seu interès pel tema apareix després de la lectura de “One false move: a study of children independent mobility” de Hillman, Adams i Whitelegg. Un gràfic en concret (a sota) li va cridar latenció. Als anys 70 a Anglaterra, el 80% dels nens caminaven sols fins a l'escola. Als 90 només ho feia el 8%. Recordant la seva experiència personal, es va adonar que als anys 70 ella anava al costat dels seus germans caminant a la mateixa escola on, 20 anys després, anava la seva filla acompanyada sempre per algun adult. Va comparar les dues experiències i es va adonar que la infància havia desaparegut dels carrers, convertint els nens i nenes en presoners a casa seva, cosa que, segons la seva opinió, constitueix “un immens fracàs col·lectiu”.
“Quan la infància urbana no està domesticada és vista com una plaga, quan es domestica ens donem el gust de plorar la seva absència.”

La majoria dels nens han de caminar només entre 500 m i 1000 m per arribar des de casa a l'escola. Tot i això, hem creat ciutats “invivibles” per a la infància. La pregunta aleshores és com fer ciutats més segures? com fem que el trànsit en lloc de ser l'amfitrió sigui el convidat?

Als projectes de “camí escolar” en què Román participa ha pogut comprovar que les famílies perceben la ciutat com un espai minat, perillós per als nens, més enllà de la presència de trànsit. Tot i això, les xifres no avalen aquesta creença. A més, la societat assumeix que el lloc dels infants ha de ser la llar. Abans hi havia un sentiment de comunitat que feia de la criança dels nens un assumpte col·lectiu: qualsevol persona podia reprendre un nen, ajudar-lo si ho necessitava, etc. Avui hi ha moltíssims adults que poden passar molt de temps sense tenir cap contacte amb la infància. Ara mateix ja no hi ha aquest matalàs social que abans ajudava: els veïns són sospitosos, ja no són un suport. La major part dels infants depenen exclusivament dels recursos familiars.

La sobreprotecció familiar s'ha establert com un model de maternitat que assumeix que l'entorn és hostil per se i que la tasca com a pares és defensar el meu fill de qualsevol mal. “No hi ha suport material a la criança però sí vigilància i control sobre la maternitat”, assenyala Román. Quan un nen va sol a l'escola, la resta de pares diuen “pobret, on estarà sa mare”.

Hem idealitzat la infància. “No els hi pot passar res”, és una frase que s'ha convertit “en un bé absolut”, afirma Román. És una imatge de la infància que té a veure més amb els desitjos i les aspiracions dels adults que amb la realitat dels nens i nenes. En realitat, són els adults els que cada cop depenen més dels nens. En un moment en què considerem totes les relacions com a fragmentàries i inestables, la relació matern/patern-filial es converteix en un pilar de solidesa.

També hi ha una sobreprotecció estatal: per organitzar una activitat amb nens cal comptar amb tota mena de mesures de seguretat, condicions extremes per sortir al carrer… Els professors de química no van a laboratori per si s'intoxicen, els d'educació física prefereixen no posar un plint perquè no passi res, etc… Totes aquestes proteccions, campanes de vidre, han derivat en la idea que “els nens són perillosos”, com que no els pot passar res són una gran responsabilitat, que ningú, en previsió de allò que pugui succeir, vol assumir. Com a conseqüència, paradoxalment, “els nens mai no han estat més vulnerables”, afegeix, perquè depenen només de l'entorn familiar, que sempre serà més mancat que tot l'entorn social que abans contribuïa a l'educació dels nens i nenes.

No acostumo a fer gaire cas dels anuncis de la Televisió o ràdio, els que em surten a Internet me'ls salto directament entre altres qüestions perquè molesten, obres una pàgina i t'apareix l'anunci no desitjat i amb un so més elevat del normal, que impunement t'envaeix i de vegades costa fins i tot treure'l. Però no és d'això que vull escriure, sinó d'un anunci que emetien a la ràdio, i que ni tan sols sé de què va aquest anunci ni que em diuen que he de consumir; em fa gràcia l'anunci perquè denuncia la sobreprotecció infantil a què sotmeten pares i avis als nens.  
"Un nen diu: ¡Papa!, surto amb la bicicleta...- D'acord, posat el casc, les genolleres i les colzeres i vés amb compte. - ¡Papa!, es queixa el nen una mica sorneguer: que només surto al jardí... i el sobre protector Pare li contesta: - doncs posat també el repel·lent de mosquits”.
Només és un anunci, ja dic que no recordo que, del poc cas que els faig, però que denuncia conscientment una sobreprotecció als nens que és real, exagerada i contraproduent per al desenvolupament dels nens (i nenes), que ja no poden jugar ni embrutar-se al carrer, ni anar plens de nafres a les cames i als genolls com anava jo de petit quan el carrer era el meu hàbitat natural, quan el carrer, era nostre, ia les cases, la gent deixava quan se n'anava , la clau posada a la porta per si algú havia de necessitar alguna cosa.