LA VIDA ALS EXTREMS

Salvador Macip (Blanes, 1970) és un metge poc convencional. Doctorat en Genètica Molecular i Fisiologia Humana, amb una dècada d'experiència a l'Hospital Mount Sinaí de Nova York a l'àmbit oncològic, aquest investigador és conegut per molts per la seva faceta d'escriptor i divulgador més que pel seu treball en l'àmbit de la salut .

Des de la seva càtedra de Medicina Molecular a la Universitat de Leicester (Regne Unit), que combina ara amb la direcció dels Estudis de Ciències de la Salut a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el metge Macip ha trobat prou temps a allò llarg dels anys per escriure múltiples novel·les, contes infantils i assaigs. L'últim, La vida als extrems. Aportacions a un biohumanisme racionalista (Editorial Arcadia).

Amb aquesta publicació, que segueix una primera –Què ens fa humans?–, Macip entra de ple en algunes de les grans qüestions que afecten la humanitat, des de les relacions de parella a la mort, o del qüestionament del gènere a la immigració, i ho fa des de la perspectiva científica. Però no per limitar els avenços socials a allò que dicta la naturalesa –la biologia no ha de ser una presó, ben al contrari, repeteix–, sinó per afavorir la compressió dels comportaments humans.

La biologia ens pot empènyer a la violència, al masclisme, a la xenofòbia, esbossa Macip. Aquestes no són construccions purament socials o culturals. “Solem tenir debats socialment molt rellevants que tenen a veure amb les nostres estructures socials on s'obvia la part biològica que sovint les determina. I si volem fugir-ne i construir una societat que considerem millor, hem d'entendre d'on venim”, argumenta.

La història de la civilització consisteix a domesticar la nostra biologia?

És una de les meves línies argumentals. Com a primats que som, tenim una bases biològica que ens empenyen. La història humana és la lluita per sortir de la presó biològica. La cultura i la civilització consisteixen a vèncer certs instints. La democràcia n'és un gran exemple, perquè és el més antinatural que hi ha. Els mamífers no són demòcrates, sinó que funcionen en estratificació i amb mascles alfa. Però nosaltres hem estat capaços d'inventar els drets humans o la igualtat, és fascinant!. Però a la que et descuides, tornen a aflorar aquestes pulsions. És fàcil convèncer la gent de les bondats d'un dictador perquè apel·la a un instint bàsic, que és el de manar per un mascle o una femella alfa. I aquesta gent també vota.

Al llibre parla per exemple de la xenofòbia, que no és aliena a la nostra condició biològica.

No és que hi hagi una evidència física, però una explicació lògica de la seva existència és que sigui un mecanisme protector contra el que ve de fora, cosa que et pot donar un avantatge evolutiu. Els dodos són animals que no tenen aquest instint i quan es van trobar amb exploradors van acabar ràpidament a la cassola. Ser confiat amb l'altre era un inconvenient sobretot quan els humans vivien en grups petits i aïllats.

Tot i això, a partir que construïm societats més grans necessitem la cooperació, que és poc habitual en animals excepte els que tenen estructures com les formigues o les abelles. Si volem superar un cert nivell de societat cal confiar en l'estrany, i és aquí on la xenofòbia es converteix en obstacle contra el progrés. Cal vèncer l'instint xenòfob.

Sentir l'instint és natural? Diu que passa el mateix amb el sentiment d'odi.

És que ho tens imprès als teus circuits. L'odi hi és, ho tenim. Però hem d'intentar tenir-ho controlat. Igual que sentim l'amor i no fem petons a la gent de manera descontrolada, amb l'odi igual. No serveix negar-ho.

Què diuen la ciència i la biologia sobre les nostres relacions amoroses?

Hem construït tota una mitologia al voltant de l'amor per justificar una cosa que és purament biològica, que és el procés bioquímic pel qual ens sentim atrets per algú per reproduir-nos. Però a partir d'aquí la cosa comença a complicar-se, perquè no tot és oxitocina i reproducció. El sexe i l'atracció una mica genètic pensat per afavorir-ne la reproducció, però a partir d'aquí entra el factor cultural. Com mengem per plaer, amb el sexe passa el mateix. Durant segles la cultura, amb les religions al capdavant, han reforçat el sexe com a element reproductiu. Però des de les revolucions feministes del segle XX, encara que hi ha exemples abans, se separa el sexe de la reproducció i veiem que hi ha moltes ombres més enllà del blanc i el negre, el binarisme i les relacions heterosexuals.

La monogàmia era un avantatge evolutiu?

Solem pensar que la monogàmia és una cosa que la humanitat ha escollit perquè li interessa, però no hi ha cap animal que hagi escollit la forma de reproducció. Als ocells, que van en parella, els ha donat l'evolució. Els dofins s'aparellen mascle i femella, però els mascles després van junts en parella. Res d'això no es crea només culturalment. Fins i tot les relacions homosexuals que hi ha a la natura solen ser part d'un espectre molt ampli, una mica més semblant a relacions pansexuals, i també són resultat de l'evolució.

Una hipòtesi que es planteja és que tots siguem en algun grau bisexuals.

Si alguna lliçó ens dóna la naturalesa és que hi ha un gradient molt més difús de comportaments sexuals. La majoria dels humans hem caigut en unes capsetes molt estanques d'heterosexualitat i monogàmia, que en part són culturals. I ara les estem trencant.

Vostè en general defensa trencar amb el determinisme biològic.

És clar. En el moment en què has creat la democràcia, els drets humans o la igualtat, que són totalment antinaturals, ho podem trencar tot. La humanitat serà allò que la humanitat vulgui. Si considerem que el gènere és absurd, endavant. Podem fer-ho. Però ens costarà, igual que trencar amb la monogàmia com a model és complicat, ja sigui perquè en part ve determinat genèticament i perquè els hem reforçat culturalment. Si has aconseguit la democràcia, pots assolir també una societat de comunes poliamoroses.

En la qüestió de gènere passa una cosa semblant. El sexe binari crea unes condicions… Una altra cosa és que determini certs comportaments.

Hormonalment hi ha diferències entre mascles i femelles i això genera diferències físiques i de comportament. Després l'estructura cultural i el patriarcat ho reforcen i multipliquen. El binarisme no és cultural, però que un nen vulgui joguines de guerra i una nena, nines, sí que són rols de gènere culturals. De vegades anem amb la idea, per exemple, que a la prehistòria les dones no caçaven i es quedaven cuidant els nadons. Però, a veure, tu creus que si tens una dona forta i capaç no anirà a caçar en un escenari tan difícil d'aconseguir menjar? És clar que sí. Una altra cosa és que estigui fràgil perquè acaba de parir i està alletant. Això dels homes a treballar i les dones a casa no té fonament.

És una cosa crítica amb l'autodeterminació de gènere. Per què?

Tinc cautela. Som totalment capaços de transcendir el gènere, em sembla bé que usem les eines que la ciència ens dóna per fer-ho. Admetre que som una espècie binària i sexualment dimòrfica no vol dir que no ho puguem canviar. Però tinguem el debat sense obviar la biologia. Em preocupa que ens llancem massa alegrement sense valorar prou els efectes a llarg termini de la transició amb hormones. Això, per descomptat, no vol dir negar el procés. De la mateixa manera que els problemes psicològics de no transicionar també poden ser molt importants.

L'altre gran àmbit que aborda és la mort. Sembla que els humans som l'única espècie que és conscient de la seva pròpia mort. Com ens afecta això?

El que ens crea primer de tot és una ansietat terrible [riu]. Els animals coneixen la mort, però no sembla que sàpiguen que es moriran algun dia. Anticipar el final ens ha portat a crear religions i la idea de la vida després de la mort. No som capaços de comprendre-la, ens passa com amb l'infinit.

La recerca mèdica té sentit sobre la immortalitat segons la seva idea d'humanisme?

Crec que no. El punt de partida és que tot el que ens proposem com a espècie, podem aconseguir-ho. Però dubto que la ciència aconsegueixi arribar a aquest punt. El que sí que trobarem segurament són maneres de frenar l'envelliment, i hem d'avaluar com incorporar-lo i integrar-lo a l'estructura social.

Què ens separa avui a nivell científic d'allargar la vida de manera significativa i amb qualitat?

Jo diria que ens falta poc. Som al tram final d'aconseguir fàrmacs antienvelliment. Ho hem fet amb animals amb una dotzena de maneres diferents. S'ha demostrat que és possible. El pas final és que un tractament contra l'envelliment és complicat estudiar en humans, perquè des del punt de vista ètic no pots donar fàrmacs a algú sa. I l'envelliment de moment no el considerem una malaltia. El que veurem seran fàrmacs antienvelliment aplicats a malalties associades, com ara l'Alzheimer o el mateix càncer. Això genera dubtes més enllà de la ciència. Com quines són les conseqüències de tenir una població cada cop més envellida fins a límits insostenibles, no?

Els humans som una mala herba, però estem arribant a un punt on sembla que ens estem regulant demogràficament. Sigui com sigui, si no ens morim i no naixem, allò que tindrem és una societat de gent gran, sense població jove, i això genera problemes que afecten l'estat del benestar. És la massa jove la que manté la gent jubilada.

El segon gran problema és que qualsevol fàrmac mai no està disponible per a tothom, sinó per a uns quants a l'inici, que solen ser els rics. El desfasament entre rics i pobres pot ser increïble, amb poblacions que visquin fins als 90 o 100 anys mentre que a l'Àfrica l'esperança de vida continua sent de 40 o 50 anys. Cal pensar-ho bé.

Com a científic que s'ha interessat per l'humanisme, com viu l'augment recent del negacionisme de la ciència?

No sé si creix o si és que se sent més. Amb les xarxes socials i internet la capacitat de difondre informació i desinformació és més gran. Les pseudociències i les conspiracions són més atractives que la ciència no et diuen que no. Enmig de la boira, jo crec que hi ha uns quants extremistes i una gran part de la població que dubta, cosa normal i lícita. La lluita dels científics és de no deixar-se vèncer i atraure aquesta part de la població. Pau Rodriguez a   eldiario.es