L'INTEL·LECTUAL COM A FRAU

Comentari per als estudiants d'Antropologia Religiosa de la UB, enviat el març de 2016. Manuel Delgado. A la foto dempeus, Jean Paul Sartre.

M'agradaria que reparéssiu en la pertinència del que vàrem discutir sobre la construcció social de l'"intel·lectual", que és en essència un rol atribuït des de fora i que el destinatari sol acabar assumint convençut com el d'algú en condicions d'exercir una mena d'autoritat oracular sense fonament real, és a dir que es pronuncia de manera solemne sobre temes sobre els quals no té la mínima competència. No estem parlant de filòsofs, sociòlegs, literats, creadors... L'"intel·lectual" no és un professional de res. No hi ha un Col·legi Oficial d'Intel·lectuals, ni "intel·lectual" no és un títol acadèmic. Intel·lectual és una persona que, havent-se guanyat la seva valoració un àmbit del coneixement o la creació, l'aplica de manera arbitrària per ponderar sobre qualsevol tema sobre el qual sigui interpel·lat, atribuint-se a la seva veu una virtut gairebé oracular. Per entendre'ns, l'intel·lectual és algú que exerceix una forma socialment reconeguda i reclamada d'impostura, a la que el destinatari, per pura vanitat, gairebé sempre acaba sucumbint.

Una variable especialment patètica d'aquesta figura de l'intel·lectual —llegiu sempre "intel·lectual", entre cometes— és la de l'intel·lectual compromès, que a la seva injustificada arrogància mental li afegeix una dosi de messianisme, com si estigués convençut que els febles, els desvalguts, les víctimes de tota mena d'injustícia, reclamen la seva generositat perquè acudeixi on sigui per beneir-los amb els seus pensaments.

Hi ha dues referències bibliogràfiques que us demanaria que tinguéssiu en compte i que parlen de la immensa trivialitat i falta d'honestedat que s'amaga darrere de la "feina" d'intel·lectual.

La primera és relativa a l'expressió més descaradament banal de l'intel·lectual com a impostor professional a temps complet o parcial, que és la del professor universitari, escriptor o artista que participa en tertúlies mediàtiques per parlar de qualsevol tema del qual, per principi, quasi com a requisit, no han de tenir ni idea i, a més, fer-ho de forma rotunda, distribuint tota mena de sentències que tenen l'aparença de contenir una veritat inqüestionable. Alguns ho fan perquè els hi paguen i es treuen un a més a més, d'altres per pura supèrbia, però sense que quedi mai clar perquè la seva opinió val més que la de qualsevol altra que, com ells, te una informació superficial sobre la qüestió en particular i vessa opinions igualment superficials.

Un llibre ben recent en parla d'aquesta mena de gent. Acaba de sortir. Us el recomano. Es titula 'La desfachatez intelectual' i és d'Ignacio Sánchez-Cuesta (Catarata). Parla de Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Javier Cercas, Jon Juaristi, Félix de Azúa, Fernando Vargas Llosa, etc.

Ara bé. Us pensareu que aquesta caradura com a matèria primera de l'exercici com a intel·lectual és exclusiva d'aquells que s'arrosseguen pel fang dels mitjans. Us equivoqueu. Això també val per als "maîtres à penser", els "grans pensadors" que mai trepitjarien un plató televisiu o un estudi radiofònic, o ni tan sols escriurien una columna a un diari. Parlo de gent com Jacques Lacan, Julia Kristeva, Paul Virilio, Gilles Deleuze, Félix Guattari, Luce Irigaray, Bruno Latour, Jean Baudrillard...

Doncs bé. És d'ells que parla un llibre fonamental, escrit per dos físics, Alan Sokal i Jean Bricmont. Es 'titula Imposturas intelectuales' (Paidós) i allà els autors se n'en foten de com aquests pensadors de referència utilitzaven categories científiques de la manera més alegre, elaborant teories enrevessades sense sentir, plenes d'inexactituds en l'ús que feien de tota mena de conceptes científics i que en realitat, malgrat l'altisonància, la seva aparent fondària i sovint la seva foscor, no significaven absolutament res o, si és vol, significaven el que es volgués.

En Sokal va rematar la seva denúncia amb un experiment. Va enviar a una de les revistes de filosofia més prestigioses del món, Social Text, un article titulat "Transgressing the boundaries: toward a transformative hermeneutics of quantum gravity", és a dir "Transgressions de les fronteres: vers una dinàmica transformadora de la gravetat quàntica". L'article estava escrit en un llenguatge pretensiós i ben complicat, però estava farcit d'afirmacions absurdes i frases sense cap sentit. No cal dir que, després de ser avaluat pel seu comitè de redacció, va acceptar el text i el va publicar al seu número de 1996. L'article està inclòs en l'edició espanyola del llibre.