XARNEGUISME TRANUITAT


Fa una setmana, la gala dels Premis Gaudí va avivar unes brases que encara cremen a Catalunya, a compte del discurs que va fer el guionista Eduard Sola en recollir el guardó pel film Casa en llamas i que ha enervat els sectors més integristes o identitaris de l'independentisme. Sola es va declarar “orgullosament xarnego” en la seva reivindicació del progrés social i cultural que hi ha entre el seu avi immigrant i analfabet i ell mateix, alhora abanderat de la lluita contra la xenofòbia
Sorpresiva, incomprensible o cansina, per a uns, i rabiosa oportunitat d'indignació, per a altres, la polèmica sobre el xarneguisme, que l'escriptora Najat El Hachmi en declaracions a 'el País', considera “del tot absurda”, és un camp de batalla cultural recurrent a Catalunya i coincideix aquesta vegada amb el centenari del naixement de l?escriptor Paco Candel. En el recent reeditat clàssic Els altres catalans (Edicions 62), Candel ja va deixar clar fa 60 anys que, assumint-ne l'ús com a davant, és difícil posar-se d'acord en el significat del terme: “El diccionari diu que un xarnego és el mestís de català i francesa. En realitat, xarnego vol dir mestís. I tots els catalans són xarnegos per poc que es remuntin al seu arbre genealògic”.

L'ús del terme xarnego per part de Sola va invalidar el que va ser una reflexió i una reivindicació bonica sobre el paper de l'educació, de l'associacionisme i del públic com a faedors de cohesió social”. No obstant això, al seu entendre, no és de rebut —i menys per persones d'origen immigrant de segona o tercera generació— utilitzar un vocable “usat com a insult als castellanoparlants” i que avui no serveix per descriure cap fenomen social. “No és un concepte viu; els immigrants estrangers d'avui no són equiparables als que van venir de la resta d'Espanya fa més de mig segle”.

Xarnego tampoc és sinònim de classe treballadora, perquè n'hi va haver i n'hi ha que és catalanoparlant”. A la calor de la polèmica, l'historiador Andreu Mayayo, en un acte de memòria democràtica celebrat dijous al paranimf de la Universitat de Barcelona, ​​va voler ressaltar que “la majoria d'immigrants no només van aportar força de treball, sinó també una cultura política i sindical molt marcada, i les fàbriques van ser l'espai on els represaliats, catalans d'origen i d'adopció, van forjar el nou catalanisme popular inclusiu i reivindicatiu, superant la segregació residencial.

Com passa sovint, l'emotiu discurs de Sola va tenir llums i ombres, encara que considero que no va estar gaire afortunat en la forma i sí en el fons. De tota manera, la repercussió del seu discurs, més ètic que estètic, va durar el que dura una tempesta d'estiu, potser perquè estem l'any 2025 i la data del discurs de Sola s'hauria de circumscriure al 1950. En definitiva, molt soroll per no res, o per poca cosa, només el somni d'una nit d'estiu d'un xarneguisme tranuitat dels anys 50.

17 Comentaris

Més recent Anterior