“A Catalunya cada dia moren paraules”. Això deia Víctor Català (Caterina Albert). Ho explica el seu nebot Lluís Albert al pròleg del recull de rodolins i adagis de l’escriptora que és Quincalla. “Es referia al fet que cada dia morien persones grans que s’emportaven a la sepultura una colla de mots que els seus fills ja no emprarien mai més”, avisa el nebot. És en referència al català, però també passa en castellà. La diferència és que els catalanoparlants incorporem castellanismes per substituir aquelles paraules molt més que els castellanoparlants catalanismes.

Tinc tan poca autoritat per parlar de termes lingüístics com Ancelotti d'impartir classes d’anglès. Si hi afegim que hi ha poques coses menys tristes que escriure –com passa ara– mentre Maná sona de fons al cafè, i que en Lluís Albert ja fa vint anys va deixar negre sobre blanc que hi ha el perill que la parla de molts habitants a Catalunya “esdevingui una mena de dialecte corrupte del català”, l’ànim de derrota és pronunciat, escriu Àlex Tort.

La Generalitat va fer pública ahir l’enquesta d’usos lingüístics del 2023. Algunes dades: un 46,5% dels catalans té el castellà com a llengua habitual única; un 32,6%, el català. Un 80,4% dels ciutadans de 15 o més anys sap parlar en català i un 93,4% el comprèn. Millor: diu que el comprèn. En tot cas, és un sondeig sobre quantitats, sobre el número de parlants, i no pas de qualitat del català. De genuïnitat, si es vol. Si són tants els que l’entenen és per les semblances amb altres llengües llatines, però també i en part perquè els catalanoparlants ens fem entendre. Volgudament, traduint ràpidament allò que no s’entén, per exemple. Però també sense pretendre-ho, com quan incorporem castellanismes, tendint així, de manera gens subtil, a igualar el lèxic del català al castellà. Adoquí, cumple, tot un reguitzell de paraules acabades en -on com ara calenton, comodon, resulton, revolcon, subidon (quan podríem dir pujada d’adrenalina), xillon. Cabreig, curru, puestu, liar-la, sarro, altillu, apreci, asquerós, desmelenar-se, que va!, ficar-se en un jardí (quan tenim el genuí merder), i un llarg etcetetetetetetetetetetetetetetetetera. Són tot de paraules que diem en català sense amoïnar-nos-hi. Com a mínim els barcelonins. Som una mina. Les noves generacions han superat els apellidu, busón, recadu dels nostres avis, però queden acera, oju, culumpius, olives rellenes, bassura, estupendu o mançana quan volem guiar-nos pels carrers. I no se supera el fet d’anar a vegades a remolc del castellà: hem anat a correcuita a buscar alguna expressió equivalent a botellón, culebrón o tardeo.

Els castellanoparlants a Catalunya també incorporem catalanades? Sí, però segur que en molta menys mesura: tocho, moncheta, pantumaca, llesca, buchaca, sucar, bolet, rachola, plegar (per acabar una feina o deixar una cosa per impossible), enchegar. El català està en clara inferioritat respecte al castellà. Tanmateix, a vegades s’acomplexa. És així, per exemple, quan els catalanoparlants passem al castellà quan volem sonar seriosos o fer gràcia, quan ens referim en castellà als títols de pel·lícules, o quan volem semblar jovenívols. Diglòssia pura i dura. Ara bé. D’aquí a considerar que el català corre el risc de ser una mena de dialecte corrupte del castellà hi ha massa atreviment. És agosarat i no té cap sentit dir-ho. I això que el catanyol és evident. Però hi ha algun dels castellanismes abans citats que segur que estaríem disposats a incorporar-los. Com acceptem col·loquialment deformacions (aiga, llenga, numbru) o variacions dialectals (undemà, junoll), o el merci,  omnipresent a Barcelona.

Moren paraules, com deia Caterina Albert, i es dissipa fins a cert punt la llengua, d'acord, i veiem allà la porta del quiròfan (perdó, sala d'operacions). Però també “el mal és que el parlant insegur es refugia en la norma a ultrança i no s’adona de l’empobriment que això implica”, diu en @pauetvidal. “No existeix el català, és un idioma que ens inventem sobre la marxa”, feia broma @sempresaludava. Les llengües estan en constant evolució.