L’altre dia vaig anar al CAP per aquest virus que ens està fulminant. Mentre la metgessa d’urgències m’auscultava, va estossegar igual que jo. “Estic bona jo també. Tota la setmana que l’arrossego”. I quan em receptava uns clàssics per a la galipàndria, es va fer un embolic amb les paraules i es va disculpar: “Perdona, amb aquest refredat no me’n recordo com es diuen algunes coses en català”, escriu Gemma Sradà a la vabguardia. Tornant cap a casa vaig entrar en un forn nou del barri i la noia que despatxava es va dedicar a repetir tot el que jo deia en català. Quan va ser l’hora de dir-me el preu per pagar: “Ay, los números, eso me cuesta”. Em va dir el preu en castellà de l’Argentina, jo l’hi vaig repetir en català i me’l va tornar a dir en català. “Es que aquí solo viene gente hablando inglés y español, y cuando entra alguien hablando en catalán aprovecho a ver si aprendo algo nuevo”.

Al cap d’uns dies, per celebrar que la tos ja s’estovava, vaig anar a El Molino a veure el monòleg d’Òscar Andreu 'Crida als ocells de colors llampants'. Al més pur estil stand-up comedy, Andreu deixa anar: “Si hi ha algú a la sala que no entén el català, ho farem en castellà”. A partir d’aquí, amb dosis desbordants del millor humor, sarcasme i ironia ens va presentar un retrat sociolingüístic de l’estat de la llengua catalana, repassant els tòpics: totes les llengües serveixen per comunicar-se, menys el català, “que es parla per tocar els collons”. I va fer història de la repressió contra el català des del 1700 fins al moment en què PP i Vox prohibeixen Cavall Fort i Camacuc a la biblioteca de Borriana.

Amb el seu elegant vestit blau cel i el micròfon a la mà, Andreu ens recorda que el seu pare és andalús i sa mare de la Franja, i que es va criar en un barri de Terrassa on tot era en castellà: “Fins als divuit anys em pensava que el català era una llengua que la meva mare s’havia inventat per parlar amb mi”. La seva solució per a la supervivència de la llengua catalana és “una nova droga: mantenir el català, no canviar de llengua a la mínima ocasió. No deixa ressaca, però flipareu!”.

Després dels generosos aplaudiments a l’artista, va passar el cambrer amb el datàfon a cobrar les consumicions. Se’ns va adreçar en un perfecte castellà de Llatinoamèrica. No podia ser atzarós, segur que el xicot estava ensinistrat per Òscar Andreu: l’últim gag abans d’abandonar el local. No val a badar. Ens estava posant a prova a veure si deixàvem passar o no l’oportunitat de fer un mantinc el català! - No us perdeu el xou! La Carme Junyent hi hauria xalat.


I aprofitant que el Ripoll passa per Sabadell, us deixo un record de Quim Torra de 2008, sobre el català i les besties.Llegiu i opineu, o no!

LA LENGUA I LES BÈSTIES.

A casa els pares corria un vell exemplar d’un llibre que tots els germans havíem llegit: De quan les bèsties parlaven, d’en Manuel Folch i Torres. El pare era inflexible i, com La rosa i l’anell de Thackeray i en Bolavà de Josep Maria Folch i Torres, considerava que un no podia fer-se gran sense haver-los llegit. Era un llibre deliciós on òlibes, óssos, elefants, cervatons i borinots parlaven, un recull de faules destinades a l’educació dels infants. Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua. Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà. 
Tenen nom i cognoms, les bèsties. Tots en coneixem alguna. Abunden, les bèsties. Viuen, moren i es multipliquen. Una d’elles va protagonitzar l’altre dia un incident que no ha arribat a Catalunya i mereix ser explicat, com un exemple extraordinari de la bestialitat d’aquests éssers. Pobres bèsties, no poden fer-hi més.

Una de les escasses companyies aèries que vénen acceptant amb normalitat el català és Swiss. Si han agafat algun dels seus vols a la vella Confederació, hauran constatat com es ve emprant la nostra llengua a l’hora d’enlairar-se o aterrar l’aparell. Una excepció, ja que, malauradament, amb la resta de companyies venim essent tractats exactament com el que som, la darrera colònia en terres d’Europa.

Doncs bé, fa un parell de setmanes viatjava en un vol de Swiss una d’aquestes bèsties. En arribar al destí, s’anuncià en català les típiques observacions prèvies a l’aterratge. La bèstia, automàticament, segregà la seva salivera rabiosa. Una fortor de cloaca sortia del seu seient. Es removia, inquieta, desesperada, horroritzada per haver de sentir quatre mots en català. No tenia escapatòria. Una suor mucosa, com de gripau refredat, li rajava de les aixelles. Cal imaginar-se-la, a la bèstia, després de tant temps!, elles que poden viure en el seu món espanyol sense cap problema, escoltant quatre mots en una llengua que odia. Indignada, va decidir escriure una carta en un diari alemany de Zuric, queixant-se del tracte rebut ja que "es violaven els seus drets" al ser el castellà la "primera" llengua oficial d'Espanya”. I, a tota plana, la queixa de la bèstia va sortir publicada. Gràcies a Déu, els bons amics del Casal Català de Zuric han replicat i han deixat les coses clares (tantes ambaixades i consultats de Mar i, mira tu, un petit Casal Català és qui s’ha mobilitzat gràcies a la decència i dignitat dels seus membres). 
Però per què ens hem de mobilitzar cada vegada? Quan acabaran els atacs de les bèsties? Com podem el 2008 aguantar tanta vexació, tanta humiliació i tant menyspreu?  per Quim Torra - elmón.cat (2008)

Francament, en aquest escrit no hi se veure, ni odi, ni racisme, ni supremacisme, com es va dir al seu moment abans de la fallida proclamació de la República de Schrödinger. Hi veig menysteniment i ràbia impotent per part de qui escriu en constatar la ignorància dels qui pretenen mal interpretar-lo, o mala fé. O així m'ho sembla a mi. Recordar nomès que va dir Machado d'Espanya: Envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora. I jo afegiría que ignora molt. El Sr. Torra, és limita a denunciar una realitat que prou hem patit des de fa temps els catalans, tinguem els cognoms que tinguem. I no em direu que aquestes bèsties no existeixen encara. Quim Torra ja és passat, però el tracte al català, o maltracte es present i em temo que futur, i ja pot fer el que vulgui la Generalitat que no s'en sortiràn. Les llengues menors neixen, creixen, malviuen i moren, i el català no serà cap excepció, i a més, aixó del català, a qui l'importa?, a tres i l'astròleg? o a tres i no res?

No em negareu que Quim Torra es la reencarnació d'Ignatius J.Reilly de John Kennedy Toole. Només li falta el bigoti. Ah! el dels cabells blancs del darrere la foto és el pagafantes de Puigdemont.