El terme "Aldea global" va ser popularitzat pel teòric Marshall McLuhan (a la foto) a la dècada de 1960. McLuhan va imaginar un món on la tecnologia de la comunicació, com la televisió i més tard Internet, aproparia a les persones de tot el món, creant una comunitat global interconnectada1. Aquesta visió es va fer realitat amb la globalització, un procés que va començar a finals del segle XX i es va accelerar al segle XXI. La globalització es va caracteritzar per la interconnexió d'economies, cultures i societats a través del comerç, la tecnologia i la migració.

En els darrers anys, però, hem vist un canvi cap a la desglobalització. Aquest fenomen fa referència a la reducció de la interdependència econòmica i política entre els països. Factors com la pandèmia de COVID-19, les tensions comercials entre grans potències i l'augment del nacionalisme han contribuït a aquesta reculada. Les polítiques proteccionistes, com ara la pujada d'aranzels i les restriccions a la immigració, són exemples de mesures desglobalitzadores.

El concepte de "America First" s'ha tornat prominent a la política nord-americana, especialment durant l'administració del president Donald Trump. Aquesta política emfatitza l‟aïllacionisme i la priorització dels interessos nacionals sobre els internacionals1. Trump va utilitzar el lema "America First" per justificar decisions com retirar-se d'acords internacionals i augmentar les barreres comercials. Tot i que el terme té arrels històriques que es remunten a la Primera Guerra Mundial, el seu ús recent ha estat controvertit i ha estat interpretat com un allunyament de la cooperació global. En resum, la transició de l'Aldea global a la desglobalització i a l'America First reflecteix un canvi en la manera com els països interactuen i prioritzen els seus interessos. Consti en acta que Zizek ja fa set anys ens avisava del desastre que s'apropava, encara que una vegada més no estavem prou atemetents.

"L'Aldea Global, ha acabat sent el caos global, o multitud de petites aldees globals. El que tenim avui és una espècie d'escissió radical. D'una banda el llenguatge objectiu dels experts i científics que ja no es pot traduir a l'idioma comú, accessible per a tothom, però que està present com a fórmules fetitxe que ningú comprèn realment, però que donen forma a la nostra imatgeria popular i artística (forat negre, big bang, superstrings, Oscil·lació quàntica ...). No només en les ciències naturals, sinó també en l'economia i altres ciències socials, l'argot de l'expert es presenta com un coneixement objectiu amb el qual no es pot realment discrepar, i que no es pot traduir en termes de la nostra experiència normal. En poques paraules, la distància entre el coneixement científic i el sentit comú no es pot salvar, i és aquesta mateixa distància la qual s'eleva als científics a la categoria de figures de culte, de 'gent que se suposa que sap' (el fenomen Stephen Hawking). 

L'altra cara de la moneda són la multitud d'estils de vida existents que no es poden traduir en termes els uns dels altres: l'únic que podem fer és assegurar-nos les condicions perquè coexisteixin en un ambient de tolerància dins d'una societat pluricultural. La icona representativa del subjecte actual seria potser un programador d'ordinadors indi que, durant el dia sobresurt en el seu treball i per la nit, en arribar a casa, encén una espelma en honor a la divinitat hindú local i respecta la tradició que considera la vaca un animal sagrat.

Aquesta divisió està perfectament reflectida en el fenomen del ciberespai. El ciberespai havia de unir-nos a tots en una Aldea Global, però el que ha passat al final és que ens bombardegen una multitud de missatges procedents d'universos incoherents i incompatibles. En lloc de l'Aldea Global, del gran Altre, el que tenim és una multitud de «petits altres», de senyals d'identitat tribals particulars entre les que escollir. Per tal d'evitar un altre malentès cal aclarir que aquí Lacan no hi és, ni de bon tros, relativitzant la ciència, convertint-la en una narrativa arbitrària més que es troba, en darrer terme, a l'altura dels mites del que Políticament Correcte, etc...: la ciència SÍ «toca el Real», el seu coneixement ÉS «coneixement del que és Real». La dificultat insalvable és que la ciència no pot exercir el paper de «gran altre» Simbólic. La distància que separa la ciència moderna de l'ontologia filosòfica aristotèlica regida pel sentit comú és insalvable: ja sorgeix amb Galileu i arriba a la seva culminació amb la física quàntica, en la qual ens enfrontem a les regles/lleis que funcionen, encara que mai podran traduir-se en termes de la nostra experiència de la realitat representable".