Un 19 de febrer ara fa quatre anys el darrer tram de vida de Rosario Bravo es va truncar. Tenia 97 anys i va ser desnonada per error. La justícia en realitat buscava el veí. Però es van equivocar de pis i com que no hi havia ningú a casa van arrasar amb el que hi havia dins de l'immoble. Gairebé un lustre després, ara amb 101 anys, continua reclamant una reparació. De cop i volta i sense venir a tomb li van desaparèixer mobles i records. El van desprendre de l'única fotografia de casament amb el seu marit ja mort, d'un manuscrit amb les seves memòries en què feia set anys que treballava i d'una mantellina de la seva mare. “Segueixo reclamant justícia”, diu entre sanglots. “Que em donin les meves coses!, o si no, el que correspongui”, afegeix.

Aquest dimecres la Federació d'Associacions de Veïns de l’Hospitalet de Llobregat i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han organitzat una manifestació de suport a Rosario a les portes de l’Ajuntament de la segona ciutat de Catalunya. “Estic patint, me'n vaig a dormir i no dormo”, explica l'anciana. “No ho veuré”, lamenta quan se li pregunta per la possibilitat que li tornin els seus records o li atorguin una indemnització. Tot i això, no es rendeix i reivindica els seus drets. “Per mi el lloguer era sagrat”, assegura recordant que sempre va estar al corrent dels seus pagaments. Aquella va ser casa seva durant 60 anys.

La diligència de llançament marcava l'àtic primera del número 95 de la Ronda de la Torrassa, un edifici dedicat completament al lloguer, però la comitiva va pujar al primer sobreàtic. Ella estava en una visita mèdica a Terrassa amb el fill. No hi havia ningú al pis. “L'ascensor està mal marcat”, diu Emiliano, el seu descendent. Des de fa un any viuen junts a la ciutat vallesana. “Dues setmanes després van fer el desnonament del veí, però ell ja havia abandonat el pis. Era un taxista, que el 2021 facturava poc per la manca del turisme. Però ell va ser l'únic que va trucar per disculpar-se, encara que no era culpable de res”, recorda Emiliano.

Des d'aquell dia fatídic la família viu un via crucis judicial i humà. Una primera sentència els va donar la raó i se suposava que recuperarien les pertinences, però van perdre després d'un recurs i el tribunal superior tampoc no els va ser favorable, explica la família. Emiliano explica que volen recuperar les pertinences que creu que “no s'han destruït” o bé una indemnització en concepte de responsabilitat patrimonial. Persisteixen que hi ha un error per part del gestor processal i exigeixen una reparació al Ministeri de Justícia.

A les pancartes de la concentració s'han pogut llegir lemes com “PSC/PSOE, justícia per a Rosario”, “senyor ministre, menys paraules i més justícia” o “amb els meus impostos no a aquesta injustícia de la justícia”. Maite de la Concha explica, presidenta de la Federació d'Associacions de Veïns de l'Hospitalet, que “des del primer moment” han donat suport a Rosario. S'han enviat cartes advertint de la situació totes les institucions possibles, inclòs el ministre de Justícia, Félix Bolaños. Afegen que no han tingut resposta i ni tan sols els han demanat perdó.

Fonts de l'Ajuntament de l'Hospitalet recorden que com a urgència se li va instal·lar un llit a la senyora Rosario perquè se les havien endut totes. També es va aprovar una moció per unanimitat en suport i que es va facilitar un informe que acreditava que el servei de recollida de mobles de la ciutat no s'havia emportat res i el contacte de la síndica. L'exalcaldessa, Núria Marín, va visitar Rosario i li va regalar una planta en fer els 100 anys. Però és clar, la família esperava que la veu corregués entre els alts comandaments de les institucions. Que algú dels que manen aportés un punt d'humanitat en forma de reparació per tot el que ha patit. I això, de moment, no s'ha produït. L'ùnica explicació a tan gran despropòsit, a tanta negligencia és que a L'Hospitalet mana Kafka, o el seu esperit, l'administració tan lenta com de costum, tan ineficient com de costum, tan perversa com de costum. El 26 de febrer de 2021 vaig parlar del cas de Rosario, quatre anys més tard, tot segueix igual.