Fa temps que comencen a veure's habitualment cotxes vermells que trenquen la monotonia del negre-gris-blanc de les carrosseries, mentrestant la plaga del negre arriba al ciclisme. M'he estat fixant que cada vegada que vaig a la bicicleta per la carretera de Matadepera, hi ha molts ciclistes vestits de negre de cap a peus. Surto de casa, a la carretera de Prats de Lluçanès i me'ls trobo també, encara que aquests van cap a Castellar del Vallès. Em produeixen una sensació inquietant: set o vuit grandullons, de negre, amb cascos de colors més o menys discrets, pedalejant compassats, i a sobre algun 'cabroncete' d'aquests quan m'avancen (perquè sempre m'avancen) em diu: bon dia avi!.
Que anar de negre per la carretera no és la millor idea del món ho demostra que alguns ciclistes, a sobre de les malles, llueixen una armilla de color groc o beix. Tradicionalment, el ciclisme ha estat associat a colors brillants. Els equips històrics vestien uniformes vistosos: vermell i blanc, groc i blau, verd i blanc, taronja i blanc, taronja i negre. Hi havia una raó fonamental: que els corredors del mateix equip es reconeguessin, que el públic els identifiqués fàcilment i que, en el cas que haguessin de compartir la carretera amb cotxes i camions, el vestit alertés els conductors. Encara avui els líders de les carreres s'enfunden mallots grocs o roses, i el líder de la muntanya va amb un mallot preciós, blanc amb talps vermells, que recorda els jockeis de les carreres de cavalls.
Per què aquesta obsessió amb el negre? La resposta evident és que el món cada cop és més trist. Abans, quan t'havies de posar de dol, era un drama. Ara la gent s'hi posa per gust. Deu ser l'ambient existencial que s'hi respira. Més encara que la pèrdua i la tristesa, el negre representa l'individualisme transcendental. Ens prenem tan de debò a nosaltres mateixos! El negre és el color del test de proves. Cap corredor professional surt a entrenar vestit com un pallasso, amb un mallot colorista amb noms de marques. Quan ens vestim de negre és com si ens preparéssim per a una cursa: el negre és un element més de l'esport tecnificat i de la fantasia professional que molts de nosaltres vivim.
Mentre vaig pedalejant i pensant en aquestes coses veig venir un ciclista amb el mallot gloriós de Molteni que lluïa Eddy Merckx. Encara hi ha esperança! Quan em creuo amb ell és un senyor de la meva edat, uns vuitanta anys. “Bon dia!”. “Bon dia!”, perquè anant fora vila en bicicleta la gent sempre se saluda. A tot això, cal tenir en compte que servidor encara va amb bicicleta amb pantalons texans i l'ullera per recollir-los, ah! i al bidó Coca-cola. 70 anys pedalejant em donen una certa butlla per transgredir.