No podem tornar al jardí de l'Edèn, però podem comprometre’ns a enjardinar l’abisme, diu José Luis Fernández Casadevante, sociòleg i expert en sobirania expert en ecourbanisme que ens explica a Huertopías (Capitán Swing) projectes exitosos de ciutats que han creat horts comunitaris en terrats i descampats, en hospitals que s’autoproveeixen, a més d’investigar com afecta en la recuperació dels malalts treballar a l’hort; horts en presons que aconsegueixen reduir notablement la reincidència; zones de cultiu en escoles i en biblioteques, boscos comestibles, vinyes urbanes... “L’agricultura urbana s’ha convertit en una eina indispensable per fer sostenibles les ciutats, alimentar-nos i impulsar beneficiosos canvis socials, com ja ha demostrat la ciència”. I és la ciutadania la que impulsa aquests canvis: “Els polítics sempre van quatre passos enrere”.

Com serà la ciutat del futur?

Molt diferent de la que ens ha venut la ciència-ficció, no hi haurà cotxes voladors i necessàriament haurà de tenir molta més vegetació i comptar amb espais d’agricultura urbana al seu cor.

No sembla que aquesta sigui la tendència.

No és l’aposta prioritària dels polítics i els urbanistes, però és una qüestió que es va obrint pas per si sola perquè l’alternativa és l’ urbicidi.

Això dels horts urbans sona antic.

Són tan antics com la ciutat, i avui són indispensables, no tant perquè hagin de donar menjar a molta gent, que també, sinó perquè són grans detonadors de canvis en les persones i als barris.

No són projectes anecdòtics?

Sí, però la potencialitat dels horts urbans és increïble, podem recuperar un munt de terrats, moltes zones degradades enmig de blocs, descampats, zones verdes amb un ús compatible amb l’agricultura, introduir plantacions de fruiters...

No són fantasies?

No, n’hi ha prou amb agafar els millors projectes que coneixem al món de l’agricultura urbana i adaptar-los a les nostres ciutats, i això ha d’estar liderat per la ciutadania; la classe política vindrà després.

Expliqui’m projectes emblemàtics.

El projecte novaiorquès Green Bronx Machine amb què Stephen Ritz ha guanyat el premi Nobel educatiu. Ritz treballava en un institut públic al Bronx i va decidir posar l’alumnat a crear i a treballar en horts comunitaris en zones en les quals no hi havia productes frescos.

Com que no hi havia productes frescos?

Els anomenen deserts alimentaris : hi pots comprar licor, però no hi ha supermercats amb verdura. Els alumnes van connectar amb la proposta de Ritz, les assignatures es desenvolupaven a partir del cultiu d’aliments. I un institut amb unes taxes de fracàs escolar enormes va aconseguir convertir-se en referent escolar.

Quina gran història.

Una revolució que afecta les famílies i el barri, i que s’ha implantat en milers d’ escoles. Plantar enciams porta nois i noies a no abandonar l’institut, anar a la universitat i aconseguir feines dignes vinculades a l’ecologia verda. Un altre?

Sisplau.

En un enorme pàrquing al barri més conflictiu de tot Vancouver (fentanil, pobresa, exclusió), muntar una granja urbana semblava un deliri.

I com va anar?

Van agafar dos professionals experts en agricultura ecològica, van contractar 17 persones del barri amb problemes d’inserció laboral i produeixen 30 tones anuals.

La teràpia hortícola funciona?

Forma part del sistema nacional de salut de molts països, sobretot anglosaxons, on un metge et pot receptar treballar en un hort. Una associació de psiquiatria ha publicat diversos estudis que demostren que contra la depressió i l’ansietat és igual d’útil assistir a hortoteràpia que medicar-se.

Els horts fan sortir la gent de casa.

Reconstrueixen el teixit de xarxes informals d’ajuda mútua. També hi ha molts horts a les presons, fa dècades que els països anglosaxons utilitzen l’agricultura com una estratègia de reinserció social.

Proposar oliveres i vinyes urbanes?

I arbres fruiters; l’agricultura urbana pot anar més enllà de l’hort. La comuna lliure de Montmartre va néixer de les avantguardes artístiques de París als anys 30, quan van aconseguir protegir una vinya que encara existeix.

És famosa.

És molt emblemàtica, i les ampolles es venen per finançar projectes socials al barri. Aquest projecte ha inspirat la recuperació de vinyes a tot el món, des de Tessalònica fins a San Francisco.

Quin sentit té?

Assolir uns llindars d’autosuficiència alimentària del 10% produït dins la ciutat suposa que s’ha generat un canvi cultural. La jardineria i l’horticultura han de ser un hobby de masses.

Doncs continuï inspirant-nos.

La societat d’horticultura de Filadèlfia va instal·lar en 3.000 parcel·les abandonades parcs infantils i horts urbans. Se’n va fer un seguiment durant anys i es va constatar que la violència amb armes de foc s’havia reduït un 30% i la criminalitat, un 16%.

Per què?

Els horts canvien la dinàmica social. Després del setge de Sarajevo, es van muntar horts en zones arrasades i es va reproduir la diversitat ètnica dels barris de manera que es veiessin obligats a conviure comunitats que havien estat en conflicte feia uns mesos, i van acabar creant una identitat comuna: eren hortolans abans que bosnians o croats. Ima Sanchís a la vanguardia.