.jpg)
Hi ha una certa tendencia a considerar que el cap de setmana s'han de tractar temes lleugers, banals, per no complicar el nostre temps de lleure. Crec que és un error que ens fa caure en una certa displicència a l'hora de contemplar l'horror de l'ésser humà., un horror que no enten de dies de la setmana.
Primo Levi va ser un escriptor italià d'origen jueu sefardita, autor de memòries, relats, poemes i novel·les. Va ser un resistent antifeixista, supervivent de l'Holocaust. És conegut per les obres que va dedicar a donar testimoni sobre aquest Holocaust, particularment el relat dels deu mesos que va estar presoner al camp de concentració de Monowice (Monowitz), subaltern d'Auschwitz. Ara que hem celebrat el 80è aniversari de l'alliberament dels presoners del camp de concentració d'Auschwitz, crec que cal tornar-li la paraula a Levi, per no oblidar aquells fets, sobretot en una època en què molts dels joves del nostre país ni tan sols saben que va ser l'holocaust. "Imagineu-vos ara un home a qui, a més de les seves persones estimades, se li llevin la casa, els costums, les robes, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de judici, perquè a qui ho ha perdut tot fàcilment li succeeix perdre's a si mateix; fins a tal punt que es podrà decidir sense remordiment la seva vida o la seva mort prescindint de qualsevol sentiment d'afinitat humana; en el cas més afortunat, recolzant-se merament en la valoració de la seva utilitat. Comprendreu ara el doble significat del terme «Camp d'anihilació», i veureu clarament el que volem dir amb aquesta frase: jeure en el fons.
En un instant, amb intuïció gairebé profètica, se'ns ha revelat la realitat: hem arribat al fons. Més baix no pot arribar-se: una condició humana més miserable no existeix, i no pot imaginar-se. No tenim res nostre: ens han llevat les robes, les sabates, fins als cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens llevaran fins al nom: i si volem conservar-ho haurem de trobar en nosaltres la força d'obrar de tal manera que, darrere del nom, alguna cosa nostre, una cosa de la qual hem estat, romangui. Ja estem transformats en els fantasmes que havíem albirat anit". - Primo Levi - trilogia d'Auschwitz.
Tengo un problema serio, al menos en estos momentos, Francesc, y tienes todo el derecho a rebatirme.
ResponEliminaSucede que visto como están matando a los niños en Gaza, ayer vi unas escenas de niños sin brazos y sin hospitales debido a los bombardeos a la ciudad, me empiezan a saltar las dudas existenciales sobre todo aquello, sin menoscabar lo que fue, el trato dado, y el sufrimiento que padecieron en los campos de exterminio. Pero me asalta el "pero", preposición que no debería existir cuando se habla de este tema, pero, ya ves, que sin embargo utilizo.
Hay algo de tóxico, algo que no sé bien como explicar, algo que me impide ahora estar de parte del pueblo elegido por YWHW, y por supuesto ni estoy, ni estaré, ni admitiré las purgas a las que fueron sometidos, pero de la misma manera y forma, no admito lo que sucede hoy día en Gaza.
¿Qué tiene que ver lo uno y lo otro? sería la pregunta: no lo sé, Francesc, no lo sé, lo que sí sí es que la foto que has puesto y que siempre me ha afectado a primera vista, nada más verla, hoy no la veo igual, y es la misma foto, la de siempre, pero intuyo que en mi interior algo ha cambiado.
Espero que me entiendas o que me des una explicación, ya ves, de lo que me pasa.
Una abraçada
Es que son dos conceptes que malgrat ser iguals són diferents. Aquí es parla d'Auschwitz, d'uns fets que varen passar fa 80 anys, i que Levi va viure en primera persona. No es tracta d'estar a favor ni en contra del poble escollit, aquells fets varen ser el que varen ser, i la situació actual és una altra, i que potser s'ha generat producte d'unes antigues reflexions del mateix Levi: No empezó con las cámaras de gas. No empezó con los hornos crematorios. No empezó con los campos de concentración y de exterminio. Comenzó con políticos dividiendo a la gente entre nosotros y ellos. Empezó con discursos de odio e intolerancia en las plazas, y a través de los medios de comunicación .
ResponEliminaComenzó cuando la gente dejó de preocuparse por eso, cuando la gente se volvió insensible, obediente y ciega, con la creencia de que todo esto era normal...
Salut
Aclarat. Salut
EliminaSe ha convertido en un producto de consumo,visitas,objetos,fotos,aprovechamiento político. Recuerdo que hasta los sesenta largos,era algo que nunca había ocurrido,pero una película (no recuerdo su nombre),puso la cuestión en conocimiento.Muchos lo negaban entonces,pero por los medios visuales,demostraron que fue verdad,
ResponEliminaSaludos
Como no entras en los enlaces te dejo el texto de un escrito de hace un año sobre la banalización del campo de exterminio de Auschwitz:
ResponElimina"Adorno va escriure el 1944: «Després del que va passar al camp d'Auschwitz cal ser un malvat per escriure un poema». Va repetir aquesta tesi amb tota la seva intensitat el 1961, negant-se a restar-li gens ni mica de la seva força. El més obvi és que no és impossible la grolleria dels turistes que es fan fotos a l'entrada d'Auschwitz com si estiguessin competint en un concurs de vulgaritat narcisista. Un milió de morts no és per ells més que el context de la seva selfie. Per què hauria de ser impossible la poesia si és possible la vulgaritat?
Wittgenstein ha escrit que «del que no es pot parlar, millor callar-se». Però per què callar? ¿Potser davant la pobresa de la paraula no es pot saltar, mossegar, escopir, acariciar o udolar?.
Adorno contesta en part aquesta pregunta el 1966: «El patiment perenne té tant dret a l'expressió com el martiritzat a udolar, per això potser ha estat fals que després d'Auschwitz ja no es pot escriure cap poema. Però no és falsa la qüestió menys cultural de si després d'Auschwitz es pot continuar vivint, sobretot de si ho puc fer qui casualment va escapar i qui normalment haurien d'haver matat».
Paul Celan ho va intentar i va acabar llançant-se al riu Sena des del parisenc pont Mirabeau, el 1970. El seu suïcidi és l'últim gest del supervivent que no pot parlar ni romandre callat davant la normalitat de la vida quotidiana. Va intentar escriure poemes en què la bellesa del llenguatge no emmascarés la tragèdia. Va escriure, de fet, contra el llenguatge. Però sabem que a la pràctica de la deshumanització programada d'Auschwitz també hi va haver poesia. Entre els cadàvers, els munts de femta, les cendres humanes de les xemeneies i la programació sistemàtica de l'odi a un mateix, hi va haver els que van resistir afirmant-se amb orgull com a éssers provisionalment vius, i per això van buscar l'empara de la poesia.
La pregunta de si és possible la poesia es pot respondre d'aquesta manera: Continua sent necessari negar tota possibilitat de victòria pòstuma a Hitler? Si creiem que sí, aleshores continua tenint sentit l'esforç de santificar la vida i de mantenir encesa la flama sagrada de la poesia.
Abans de la pandèmia varen posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz, del que no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu". Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el que neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus. No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaran de seguida d'antisemita, i, en canvi, tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells varen patir, repetint la història a la inversa. Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i no sé jo si un i altre varen escollir gaire bé". I parlant de fotos no massa encertades, aquesta d'uns soldats israelians d'ambdós gèneres fent-se un selfie, en seria una d'elles."
Saludos.
Siempre digo,que Israel es un estado sionista,nada que ver con el pueblo elegido judio,de religión y conceptos bien definidos.La mayoría de sionistas,como pasa en el resto del mundo son agnósticos, muchos siguen las fiestas(como aquí la Navidad),otros ni eso.Quiere decir que no se puede asignar a los judios(religion), los hechos de los israelitas con el pueblo palestino.No se puede hacer comparaciones,de aquellas de "lo que le hicieron y lo que ahora hacen ellos".La responsabilidad,los crimenes son del estado de Israel,de su presidente.Un judio americano,francés nada que ver.
ResponEliminaSaludos
Gracias por el escrito de aclaración, tienes madera de periodista,pero de los buenos
EliminaRecuerda la frase de un joven periodista a su madre: Mama, no digas a nadie en el pueblo que soy periodista, diles que soy pianista en un burdel.
EliminaUna aclaración a tener en cuenta, es que es un tema muy complejo que no domino lo de judíos, sionistas. Por eso decía que lo de los nazis y lo de Gaza, siendo lo mismo, no tiene nada que ver, ni tan siquiera es causa-efecto, es la pura barbarie del Gobierno de Hitler en un caso y el de Netanyahu en el otro.
ResponEliminaSaludos.
Exacto,barbarie de dos demonios
EliminaA mi, los adjetivos calificativos, en estos asuntos, no me valen. Y también me da igual, si los fenómenos son comparables o no lo son. Me da igual el número. Violencia es violencia, cuantificada o no. Y hay más demonios (de los que existen; no el cuento chino religioso), azotando al mundo. Casi en todos los continentes. Es la sinrazón de todo.
ResponEliminaSon els bàrbars de Kavafis.
EliminaMe ha parecido muy acertada est entrada , pero sobre todo leeros vuestros comentarios, comparto todo lo q exponéis los tres, qué mira q es complicado jaja entiendo el sentir de MIGUEL, pero me ha parecido muy acertadas tus explicaciones y tb las de CAR RES, aunq todo es parecido , el odio, la barbarie y la iniquidad humana de nazis y sionistas es la misma, pero las víctimas entonces fueron el pueblo judío, gitanos, homosexuales , hoy las víctimas son el pueblo palestino a manos de otros nazis con trajes de militares israelitas....es verdad, no hay q dejar q el olvido entierre tantísimo dolor y muerte, porque hay demasiado energúmeno suelto con intención de repetirlo...así q mil gracias y un abrazo muy fuerte para todos !!
ResponEliminaLo peor es que seguimos repitiendo los errores del pasado una y otra vez. No aprendemos nada de nuestros errores.
ResponEliminaUn abrazo y que tengas un buen finde.