LA RELATIVITZACIÓ DE LA VERITAT

“A Springfield, els que han entrat s'estan menjant els gossos i els gats. Això és el que està passant al nostre país”, va declarar Donald Trump al debat previ a les eleccions a la Casa Blanca. Creuen els seus més de 74 milions de votants que els emigrants haitians esmorzaven mascotes? Probablement no, però tot i així, van dipositar la papereta del republicà a l'urna. - Natalia Junquera a el País.

"ETA està viva, és al poder, viu dels nostres diners, mina les nostres institucions, vol destruir Espanya, privar milions d'espanyols dels seus drets constitucionals, i provocar una confrontació", va declarar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en la seva última campanya electoral, cinc anys després de la dissolució de la banda terrorista i uns dies abans d'aconseguir una a les unes abans d'aconseguir una. “Ens han colat una dictadura per la porta del darrere”; “Pedro Sánchez ha embogit. Com que el seu Govern està en les últimes hores, ha decidit cremar els carrers i provocar violència amb grups molt minoritaris”, va afirmar recentment. Redactors "encaputxats" han intentat "entrar per la força" a la casa d'Ayuso, va assegurar el seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, conegut com a MÁR, que també va acusar periodistes d'aquest diari d'"assetjar" menors a l'edifici.

Ni Trump, ni Ayuso ni Miguel Ángel Rodríguez no han inventat la mentida, que ha acompanyat sempre la política de les promeses incomplertes. Però l'alta polarització, també l'anomenada “afectiva” (el rebuig a qui té una ideologia diferent), i la revolució de l'ecosistema de comunicació a través de les xarxes socials –“Els mitjans tradicionals són pura propaganda. Vostès són els mitjans ara”, diu als usuaris de X el propietari de la plataforma, Elon Musk— han rebaixat el caixet de la veritat. “Si sabéssim com respondre a això”, opina Giovanni Capoccia, professor de política comparada a la Universitat d'Oxford i expert en extremisme, “solucionaríem el gran problema de les democràcies avui”, però hi ha diversos factors, afegeix, que serveixen per explicar per què no penalitza electoralment la mentida o per què persistir-hi, sovint. “D'una banda, cada cop és més difícil distingir entre la informació veraç i la que no ho és. Als setanta ja hi va haver molta polarització i populisme, però gens remotament similar al panorama actual de les xarxes socials, on es prefereix la comunicació molt curta, emocional i possiblement falsa perquè la seva pròpia estructura no és apropiada per al raonament. La ràbia és molt més rendible i com més gent enfadada, més clics. Els mitjans tradicionals, els que, en certa manera donaven forma a la comunicació política, van perdre el monopoli de la informació i uns quants, com Musk, disposen ara d'un poder desproporcionat per manejar els algorismes i penetrar a la societat que, alhora, no té eines per distingir. D'altra banda, s'estimula la polarització, l'odi al rival, per això quan Trump diu una cosa molt boig, encara que qui ho sent no ho cregui del tot, ho relativitza perquè pensa que el que hi ha a l'altra banda és pitjor”.

“Què tenen en comú Trump, Milei i Miguel Ángel Rodríguez? La relativització de la veritat”, insisteix José María Lassalle, professor de Filosofia del Dret, consultor, exdiputat del PP i secretari d'Estat als governs de Mariano Rajoy. “Tot això ve d'una pràctica periodística que es desenvolupa als EUA a l'entorn de Fox TV a l'època del Tea party, les notícies falses contra [Barack] Obama, allò que era un estranger que volia propiciar una dictadura islàmica... És un fenomen de propaganda massiva que el neoliberalisme va dissenyar com un model de negoci a la resta dels models de comunicació que han nodrit amb èxit la política de la dreta populista a Europa i l'Amèrica Llatina. El que determina que un contingut sigui valuós o no ja no és que sigui veritat o mentida, sinó la seva viralització. Miguel Ángel Rodríguez n'és plenament conscient i ni es planteja que res que diu sigui fals. Repeteix, a la pràctica, el que Steve Bannon [primer estrateg de Trump] ha fet als EUA amb Breitbart [portal ultra]. És pràcticament el mateix disseny de comunicació. I demostra un clar coneixement de les dinàmiques algorítimiques que visibilitzen els continguts al voltant del soroll. Domina el marc i al davant la resposta és poc eficaç”.

Santiago Martínez-Vares, que ha treballat com a assessor per al PP i acaba de publicar Allò que diu el polític i el que la gent entén. Comunicació política en temps convulsos (L'esfera dels llibres) coincideix amb Lassalle: “Miguel Ángel Rodríguez ha sabut entendre l'ecosistema digital millor que ningú. Simplifica molt bé allò que a altres els costa molt més. El PP com a marca no funciona en xarxes ni la meitat de bé que Díaz Ayuso”. “Miguel Ángel”, afegeix, “ha demostrat una gran capacitat per atraure el focus cap a ell en moments crítics per a la presidenta madrilenya, fent de parallamps. L'error que va cometre amb el programa d'Évole sobre les residències de gent gran durant la pandèmia [va assegurar que una de les dones que donava el seu testimoni no era filla d'una morta malgrat que sí que ho era] demostra que fins i tot el millor mestre fa un esborrall, perquè avui seguim parlant del programa i han preguntat a la presidenta per això. Ha demanat disculpes, a la seva manera, però segueix sense mostrar empatia amb les víctimes [tampoc ho ha fet Ayuso, que critica les associacions que agrupen els familiars dels morts a les residències i dijous, a l'Assemblea, va deixar anar a l'oposició: “Sempre amb les mateixes merdes”]. Per Martínez-Vares, “l'únic punt feble de Rodríguez és la sobreexposició, perquè si estàs molt de temps sota el focus, et pots cremar”. En tot cas, afegeix, “Ayuso no funcionaria sense Sánchez. Es retroalimenten, i va ser el president qui li va donar aquesta possibilitat el dia que, per fer petit Pablo Casado, va decidir reunir-se amb ella a la famosa foto de les banderes o esmentar-la en una roda de premsa a l'estranger. Tot és comunicació política. L'estratègia per damunt de tot”.

Hi ha una doble vara de mesurar? Si en lloc de Rodríguez hagués estat el cap de gabinet d'un socialista qui hagués menyspreat les víctimes del còvid que van morir a les residències de gent gran o qui hagués llançat crits sobre la Fiscalia i la tasca dels periodistes, hauria hagut de deixar el càrrec? El politòleg Pablo Simón recorda com el 2002, Antonio Miguel Carmona, aleshores diputat del PSOE a l'Assemblea de Madrid, va dimitir després que transcendís que, en una conversa després d'una reunió amb comerciants, davant les acusacions d'un dels assistents que li havia recriminat que els polítics només s'ocupaven d'ells per votar, enfonsaven un altre vaixell”, en al·lusió al Prestige. Tot seguit va afegir, segons l'àudio, difós per la Cadena SER, “és broma, és broma”, però allò li va costar el lloc. “Els socialistes, quan cometem un error, dimitim”, va dir llavors. Carmona, relata Simón, va dimitir perquè aquell era un tema sensible per a l'esquerra i perquè llavors aquest tipus de barbaritats no es toleraven. Hi ha hagut un canvi en els termes d‟acceptació d‟aquest tipus d‟astracanades i és un canvi global”.

Els consultats per a aquest reportatge coincideixen que l'esquerra no està encertant en la resposta a l'estratègia d'Ayuso i el seu cap de gabinet, que han aconseguit, amb exabruptes, mentides i hipèrboles, que gairebé no es parli del que tradicionalment servia per premiar o censurar un dirigent polític: la seva gestió. L'esquerra necessita el seu propi Miguel Ángel Rodríguez? Funcionaria aquest perfil i discurs al seu electorat? Per a la politòloga Pilar Mera, professora del departament d'Història Social i del Pensament Polític de la UNED, una figura com la del cap de gabinet d'Ayuso no hi tindria cabuda sense el crispat clima actual. “Ell alimenta i s'alimenta de la polarització. El més semblant a l'esquerra seria un perfil com el d'Óscar Puente, que no juga tant amb crits, però sí que va al xoc, ia l'electorat socialista hi ha qui ho agraeix, però també n'hi ha a qui li desagrada aquest to. No crec que hi pogués haver un MAR a l'esquerra. A l'electorat conservador no tots estaran a gust amb aquest tipus de comportament, però la tolerància és més gran. La solució no passa per fabricar el seu propi MÁR, igual que per al PP, la solució a la seva competició amb Vox no es pot convertir en Vox. La resposta ha de ser tranquil·la, la dada mata relata, però sabent donar la dada. A una frase curta i contundent no hi pots contraposar una enciclopèdia”.

En aquesta tolerància a les mentides, i l'estil de Rodríguez, més enllà de les xarxes socials, la reacció mediàtica també és crucial, apunta Mera. "Hi ha un arc d'opinadors i fins i tot de mitjans que considerem seriosos que de manera sistemàtica publiquen i sostenen allò que diu el cap de gabinet d'Ayuso amb el mateix objectiu: desestabilitzar". Després del menyspreu de MÁR als familiars de les víctimes mortals a les residències, el diari digital El debat va titular: “L'esquerra protagonitza l'enèsim intent d'explotar les morts en residències per fer oposició a Ayuso”. A la cadena d'Esradio, el periodista Federico Jiménez Losantos va assegurar que Ayuso es va convertir en una “figura mundial” durant la pandèmia perquè “va plantar cara” i va afegir, sobre Évole: “És gairebé l'ebola, com el virus. Em fa fàstic”. Esdiario, un dels mitjans que van difondre la mentida dels periodistes encaputxats i assetjadors de menors als voltants de l'habitatge de la presidenta madrilenya, enfocava així la notícia: “Ayuso es farta de les mateixes merdes de l'esquerra: sempre retorçant el dolor”. “Aturar això”, abunda Lassalle, “és molt complicat, perquè l'opinió pública a Madrid, com ha passat a Catalunya, està fortament sentimentalitzada, cosa que fa que no sigui reticent a aquest tipus de pràctiques. Ayuso està blindada per un electorat absolutament fidel a qui sap alimentar amb allò que espera, emocionalment, sentir de la seva boca. A Catalunya aquest suflé emocional va acabar desinflant-se perquè es va estavellar contra el mur de la realitat. Però no és casual que manegessin registres semblants perquè Junts també es va alimentar de la dreta alternativa nord-americana. Intel·lectuals i gent del món universitari vinculat al partit van viure als Estats Units durant els anys del Tea Party i van beure de totes les seves estratègies de comunicació”. Per millorar el debat públic i la qualitat democràtica, conclou Capoccia, “els demòcrates han de regular l'entorn de la comunicació política, com està intentant fer Europa, traient gent com Musk i Trump la seva principal arma per influir en l'opinió pública europea: el control de l'algorisme. I alhora, s'han d'adaptar a aquest discurs de les emocions de manera que serveixi per donar suport als valors democràtics i restar credibilitat a les conspiracions”.