PEDRO URRACA I EL PALAUET DEL PNB

"El seu sobrenom era “Unamuno”. El seu número com a agent de la Gestapo, l'E-8001. El seu nom real, Pedro Urraca Rendueles. La seva història serveix per explicar el passat d'Espanya i també la darrera setmana. Concretament les anades i vingudes d'aquest famós palauet de París, al número 11 de l'Avinguda Marceau: un edifici que va comprar el PNB el 1936 i que després va ser robat pel feixisme. Aquest palauet que, 85 anys després, han recuperat els amos legítims.

Hitler va prendre París el divendres 14 de juny de 1940. La Gestapo, la policia secreta nazi, va ocupar el palauet només quatre dies més tard. Allí tenia el seu despatx el primer lehendakari, José Antonio Aguirre, que va poder salvar la vida perquè havia fugit a Bèlgica molt poc abans. Va ser una incautació ordenada per l'ambaixador espanyol de la dictadura, el feixista José Félix de Lequerica. Però l'home que la va dur a terme, que hi va entrar amb la seva pistola va ser un dels seus principals subordinats, el més sinistre: el policia i l'agent secret Pedro Urraca.

Urraca va ser un traïdor, cruel i oportunista. Una persona sense escrúpols, com detalla amb enorme precisió la seva única néta, Loreto Urraca, autora d?una biografia novel·lada d?un avi del qual va saber dels seus crims quan ja era mort. “Una vegada algú em va demanar que et definís com a persona, que descrigués el teu perfil humà”, escriu Loreto Urraca en aquest llibre (“Entre Hienas”, editat per Funambulista el 2018). “Hi havia humanitat en tu? Alguna vegada vas sentir compassió per aquells «desgraciats que arrosseguen la seva derrota pel món», per fer servir les teves pròpies paraules?”. Aquests desgraciats derrotats eren els darrers partidaris del legítim govern d'Espanya. Els “vermells”, com els anomenava Urraca.

Pedro Urraca va ser l'agent que amb més sanya va caçar els exiliats republicans. Va ser l'home que va detenir a la França ocupada pels nazis el president de la Generalitat catalana Lluís Companys, que després va traslladar a Espanya perquè fos torturat i executat. També va ser Urraca qui va detenir l'exministre socialista Julián Zugazagoitia, o l'exministre anarquista Joan Peiró, o el diputat republicà Manuel Muñoz. Tots van acabar igual que Companys: traslladats a Espanya i executats. Igual que moltíssims altres que Urraca va perseguir. La llista de les víctimes és massa llarga. Urraca dirigia totes les operacions a França per aturar els exiliats més prominents durant els anys de l'ocupació nazi i el govern titella de Pétain a Vichy. En va caçar molts. Va perseguir tothom. Urraca va ser també una persona clau a la destinació terrible de 9.000 republicans, que van acabar en camps de concentració alemanys.

Pedro Urraca era un dels homes de confiança del primer ministre d'Exteriors del dictador Franco; el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer. El setembre del 1940, poc després de la detenció de Companys i de la confiscació del palauet del PNB, Urraca va viatjar amb Serrano Suñer a Berlín, en aquesta famosa visita oficial al règim nazi de la qual va sortir una ordre que després Urraca i el seu equip ajudarien a complir. La traïció de la dictadura als seus conciutadans, a aquests milers de republicans a qui va desposseir de la ciutadania espanyola i que van acabar al camp de concentració de Mauthausen.

Són aquests espanyols, víctimes del nazisme, als quals fa uns dies va homenatjar el rei Felip VI. És el mateix rei que mai no ha volgut honrar les víctimes del franquisme, igual que tampoc ho va fer el seu pare. Per a la monarquia espanyola, és més fàcil denunciar el feixisme forà que el propi. Pel que sigui.

La persecució de Pedro Urraca contra aquests exiliats als quals va retre homenatge Felip VI es va dur a terme des d'aquest mateix palauet de l'Avinguda Marceau, a París. Des d'aquest mateix edifici que va comprar el PNB el 1936 i que ha estat testimoni de tantes coses. Allí es va instal·lar Urraca durant l'ocupació alemanya. I en aquell temps, la dictadura va aprofitar per consolidar la propietat de l'edifici per mitjà d'una farsa jurídica.

Els drets del PNB sobre aquest edifici estan força documentats. Va ser comprat el 12 de setembre de 1936, amb els diners d'un militant del partit, un basc que havia emigrat a Mèxic i hi havia fet fortuna. El tresorer del PNB va crear un entramat per protegir la propietat i quan Pedro Urraca es va apoderar de l'edifici estava a nom d'una societat anònima. El 1943 –sota l'ocupació nazi– el govern de la dictadura va pledejar per la propietat del palauet i va guanyar el judici: ningú del PNB es va presentar al jutjat per reclamar l'edifici perquè també hauria perdut la vida. És fals, com s'ha dit i publicat, que el palauet pertanyés a la institució, al govern basc i no al partit. La prova més evident és que aquest primer govern basc neix el 7 d'octubre del 1936: un mes més tard de la compravenda.

Durant aquells anys en què Hitler manava a París i el franquisme ocupava aquest edifici, Pedro Urraca va trobar una segona font d'ingressos: saquejar els jueus. Des del 1942, s'ocupava també de la gestió dels visats i hi havia milers de famílies jueves que intentaven fugir d'aquesta Europa. Urraca en va enganyar diverses: els concedia el visat i es quedava amb les seves possessions –els diners, les joies, les obres d'art…– amb la promesa que després se les faria arribar per valisa diplomàtica. Cosa que mai passava.

Després del desembarcament de Normandia i l'alliberament de París per les forces aliades, l'agost del 1944, el PNB va recuperar el palauet. Allí van trobar bona part de la documentació que prova els crims de Pedro Urraca; els expedients que no havia tingut temps de destruir.

Una dona jueva, Antoinette Sachs, va denunciar Pedro Urraca i la família de la seva dona –que era francesa– per la seva col·laboració amb els nazis. La seva història és interessant. Antoinette Sachs era llogatera d'una casa propietat de la sogra de Pedro Urraca. I també era parella de Jean Moulin; un dels principals líders de la Resistència francesa. Tot apunta que va ser Urraca qui va denunciar davant els nazis Antoinette Sachs, que va haver de fugir per no ser assassinada –com sí que li va passar a la seva parella–. Hi havia un interès espuri per part de l'agent espanyol: recuperar aquesta casa, fent fora la llogatera. A falta de Desokupa, Pedro Urraca va recórrer a la Gestapo.

Amb la fi del domini nazi, va ser Antoinette Sachs qui va denunciar Pedro Urraca. Però el policia va aconseguir fugir i el judici es va celebrar sense reu. Va ser condemnat a pena de mort, però el franquisme el va protegir. Li va donar una nova identitat i el va enviar com a agregat a l'ambaixada d'Espanya a Bèlgica, on va viure durant dècades amb el nom de Pedro Rendueles, el segon cognom. Va ser ascendit a comissari i mai no va pagar pels seus crims. Es va jubilar el 1982, amb deshonors, però per un assumpte menor pel que va ser la seva trajectòria: el desfalc d'uns diners de l'ambaixada, que el van acabar descomptant de la pensió. Com tants altres criminals, va morir al llit.

Pel que fa al palauet, el PNB el va recuperar amb l'alliberament de París, el 1944. Però el va tornar a perdre tot just set anys més tard. La dictadura va utilitzar aquesta primera sentència signada sota l'ocupació nazi per consolidar la seva propietat del palauet. Després de diversos recursos, una última sentència de 1951 va fer ferma aquesta primera sentència de 1942 i va lliurar al govern franquista el palauet. La República Francesa va oferir al lehendakari José Antonio Aguirre una permuta, un altre edifici diferent per compensar la pèrdua. Aguirre es va negar i des d'aleshores el seu partit ha reclamat per dècades la propietat d'aquest palauet on va tenir el despatx el primer lehendakari i que de manera tan artera els va ser robat.

El 1996, quan Aznar parlava català a la intimitat i Jordi Pujol era un home d'Estat, el PP va pactar amb el PNB el seu suport a la seva investidura. A canvi, entre altres qüestions, van acordar la devolució de tot el patrimoni incautat durant la guerra i la dictadura. Com ha explicat a elDiario.es Iñaki Anasagasti –que va ser el negociador del PNB– Aznar va acceptar aquest pactat. Després va arribar la petita lletra d'aquell acord. Per no tornar-ho, Álvarez Cascos va oferir comprar l'edifici per 5.000 milions de pessetes –el PNB es va negar–. I més tard el PP se la va jugar del tot als nacionalistes bascos. El 1998, Aznar va aprovar una llei per tornar als partits i sindicats el patrimoni incautat per la dictadura, complint el compromís pactat. Però quan l'assumpte concret va arribar al Consell de Ministres, el 2001, l'Aznar de la majoria absoluta es va negar a la devolució. Va argumentar que la legitimitat d'Espanya sobre el palauet no venia de les confiscacions durant la guerra, sinó d'aquesta sentència francesa del 1951. El PNB va recórrer davant la Justícia, però el Tribunal Suprem va donar la raó al Govern d'Aznar el 2003.

El 2018, el PP va tornar a pactar amb el PNB la devolució del palauet, en l'acord entre tots dos partits per tirar endavant els Pressupostos d'aquell any. Aquest cop va ser amb Mariano Rajoy. De nou el PP va accedir a això mateix que ara tant critica. Però no es va complir, per la moció de censura que va desallotjar Rajoy de la Moncloa molt poc després.

I així arribem al moment actual. El 2022, el Govern de coalició va aprovar una nova llei de Memòria Democràtica, on es dicta que les devolucions de patrimoni robat pel franquisme també apliquen per als béns a l'estranger. Amb aquest canvi legislatiu a la mà –que òbviament va ser pactat–, el PNB va tornar a reclamar la propietat d'aquest palauet i altres immobles. Aquesta vegada, el Govern va aprovar la devolució de l'edifici històric, que actualment ocupa l'Institut Cervantes de París. S'ha pactat també un lloguer fins a l'any 2030. Però la propietat torna al PNB, que podrà disposar plenament del palauet d'aquí a cinc anys.

Per sorpresa de ningú mitjanament informat, el PP va fer servir fa una setmana l'excusa del palauet per justificar la seva negativa a votar a favor del decret òmnibus, on també s'aprovava la pujada de les pensions i una infinitat d'ajudes socials. Tant era que fos just. Tant era que el PP hauria pactat aquesta mateixa devolució dues vegades abans, amb Rajoy i amb Aznar. Miguel Tellado, Borja Sémper i altres portaveus del partit van començar a qüestionar el “regal” que el Govern feia al PNB. Amb arguments falsos, és clar.

El nostre company José Precedo ho explica molt bé en aquest fantàstic article: així es fabriquen votants per a Vox. La demagògia que el PP ha fet servir amb la història d'aquest palauet –i amb els “inquiocupes”–, és un bumerang que ara se'ls torna en contra. Per no quedar-se fora de la foto, Feijóo ha ordenat votar a favor el mateix decret a què tan durament s'oposava fa uns dies.

“És un escàndol ètic i moral”, assegurava Sémper, per explicar la seva indignada oposició al decret, amb el “regal al PNB” com a excusa. És el mateix diputat que, en pocs dies, votarà a favor del mateix decret òmnibus que tan durament ha criticat. Incloent la devolució del palauet confiscat per Pedro Urraca i la Gestapo".

Ho deixo aquí per avui. Gràcies per llegir-me. Que tinguis una setmana estupenda. Ignasi Escolar.

P.D. No et sembla irònic que els mateixos partits preocupats per la “inquiocupació”, els mateixos que defensen el dret a la propietat per sobre de qualsevol altre, justifiquin una expropiació quan l'okupa és de la Gestapo?