EL QUE FALTAVA: ELS 'VEÏNAZIS'

Dels creadors dels balconazis –per cert, del primer cas de covid a Espanya, ahir en va fer cinc anys–, arriben ara a les nostres pantalles els veïnazis. Encara sense permís del diccionari. S’anomena veïnazi el veí o veïna disposat a escorxar tots els que no vulguin silenciar el terrabastall (sic) que emana d’un pati de col·legi quan hi ha nens practicant-hi activitats esportives. Mare meva, nens cridaners fent esport quan podrien estar tan ricament, muts a la gàbia i ben solets, amb el mòbil a casa o rondant pel carrer!

A Gràcia han fet un pas endavant ben estrepitós (algú ha anat fins i tot a la Justícia) no pocs individus d’aquesta espècie, però s’ha detectat que es reprodueixen com una plaga en altres llocs amb estretors urbanístiques com ara l’ Eixample o Sant Antoni. Entre els veïns que ara es queixen hi haurà de tot, nouvinguts i vells del lloc, malgrat que els uns i els altres ja sabien el que suposa el veïnatge amb una escola. Si no, que s’haguessin traslladat a una cova. Per descomptat que tenen el legítim dret de protestar, només faltaria. Tant, com qui escriu això a discrepar de la seva posició. Discrepar de la seva intransigència, d’altra banda, un signe més d’aquesta època de marabunta banal.

No, no és el mateix el soroll del retruny d’unes pilotes contra la cistella de bàsquet que el d’un bar. Hi ha sorolls i sorolls. I sí, l’Ajuntament ha de protegir les activitats esportives que es fan a les escoles perquè és una qüestió de salut pública: la de la infància. No és sobrer recordar els beneficis de l’esport base per al desenvolupament infantil. Ni el paper clau que tenen les lligues escolars per fomentar els valors de socialització, esforç, tolerància i respecte. Tot el que aquests adults rondinaires no practiquen.

Aquests entrenaments amb pilotes de bàsquet, de futbol o de voleibol no es podrien fer en cap altre lloc perquè a Barcelona precisament no hi sobren equipaments, i encara menys per assumir el gran volum de nens que volen pertànyer a un equip i jugar. Que hi hagi tanta afició i en totes les edats escolars implica òbviament que la pista del pati estigui més hores ocupada, i els partits se celebren en cap de setmana. I què? És el que hi ha, estimats urbanites: la vida quotidiana d’una ciutat en la forma més essencial. 

Així doncs, la rebequeria dels veïnazis no ve a tomb. Invocar el dret al descans està molt bé si no perds la realitat de vista. O, cosa equivalent, si deixes de mirar només el teu melic. - Susana Quadrado a la vanguardia.