COMUNICACIÓ NO VIOLENTA

La Comunicació No Violenta (CNV), va ser desenvolupada per Marshall Rosenberg, és un enfocament de comunicació dissenyat per fomentar connexions empàtiques i resoldre conflictes de manera pacífica i constructiva. El seu objectiu principal és facilitar una comunicació honesta i efectiva, evitant judicis, crítiques o agressions verbals.

Les empreses promouen la comunicació no violenta per evitar conflictes, fer avaluacions d'acompliment i millorar la motivació. Només són paraules, fàcils de pronunciar, senzilles de malinterpretar. I el conflicte laboral està servit. Els exemples en són molts. Els responsables del departament comercial i de qualitat s'han enfrontat a causa d'un client insatisfet. No es parlen, però es posen la traveta tot el que poden, ocultant-se informació. Els seus equips se n'han adonat i s'han posicionat en dos bàndols, cosa que deriva en una desconfiança brutal i una gestió interdepartamental impossible que penalitza la companyia. Un enginyer jove en dona l'ordre. És clar i concís. Només diu el que cal fer, no el perquè ni el perquè, allò que a ulls dels seus subordinats el converteix en una persona arrogant i sense empatia, de qui s'aparten per les seves nul·les habilitats de comunicació i la seva incapacitat per involucrar-los en la tasca. Un directiu bregat que, malgrat els seus anys d'experiència, encara no ha aconseguit donar una reacció negativa als seus col·laboradors sense resultar feridor i el resultat és que ells se'n ressenten i la seva implicació se'n va en orris.

"L'ús de la comunicació no violenta s'està estenent a l'empresa perquè és una manera eficaç de crear relacions de qualitat, en què hi ha un interès autèntic per les necessitats pròpies, de l'equip, dels altres departaments i de l'empresa en general. I, en generar relacions de confiança, s'aconsegueixen millors resultats quantitatius i en el benestar de les persones, que deixen de competir i es posen a col·laborar".

La comunicació no violenta ha arribat a la política, en compta gotes, cert, per això, em sembla balsàmic que hagin aparegut uns quants polítics amb un interès més immediat que sembla la invisibilitat. Gent com Salvador Illa o com Juanma Moreno, són a prop dels polítics suïssos que elogiava Borges (“He viscut a Suïssa cinc anys i allà ningú sap com es diu el president. Jo proposaria que els polítics no fossin personatges públics”). O dels bascos, de discreció jesuítica irreprotxable. Tots representen la modernització pacificadora de la política. Abans que el Parlament es transformés en un reality xou, els seus protagonistes eren foscos gestors de maneres anodines, i no semblava molestar-nos gaire. A ells els devem bona part del progrés en què habitem i del que no en som gaire conscients, atesa l'enormitat de les nostres queixes. Davant d'ells, a l'altre extrem, ha prosperat un polític exhibicionista i fatxender, deformació esperpèntica dels salva pàtries, que ha conformat un star system que, a la manera de Hollywood o de Sálvame, atrau l'audiència, però pels motius equivocats. 

Potser aquests polítics avorrits són els autèntics creadors. Entenc que per més que ho intentin, Illa o Moreno estan incapacitats per a la grandiloqüència, que en aquests temps de cridòria desmesurada, és un ansiolític essencial. Són la truita a la francesa de la política, tan poca cosa, tan insubstancial, tan imprescindible. Tant de bo, tornant a Borges, la política torni a ser, de nou, “una de les formes del tedi”.