SOC RACISTA

Descarto per sempre la possibilitat de ser considerat mai una persona de bé. Tot i així, m’estimo més començar d’aquesta manera: soc racista. Afegiré de seguida que la confessió té trampa. Només és vàlida si s’accepta que la categorització de qui és racista i qui no ho és no competeix exclusivament als qui es comporten com si tinguessin el monopoli de l’acreditació moral. 

Comencem pel que no em fa racista,-escriu Josep Martí Blanch-, segons les definicions més ortodoxes del terme. Adverteixo en tota persona, immigrant o no, les mateixes aspiracions vitals que en qualsevol altra. Poblem la Terra individus iguals que intentem gestionar tan bé com podem les nostres vides. No tenim tots les mateixes oportunitats, és veritat, però ara, aquesta no és la qüestió. Ni la pell, ni el lloc de procedència, ni la religió (tret dels casos en què la fe és viscuda des de la creença que és necessari matar l’infidel) no atorguen en la meva cosmovisió un mil·ligram de superioritat a cap persona. Fins ara, anem bé. Si l’examen acabés aquí, rebria amb bona nota la més que merescuda acreditació d’humanista. Però amb tot això no n’hi ha prou. Tampoc no n’hi ha prou amb no criminalitzar col·lectius. Per escapar-se de l’etiqueta de racista, sembla que també cal combregar amb el discurs proimmigració sense afegir-hi cap però. Així que enumerem tot allò que sí que em situa, inevitablement, al calaix de les males persones.

Per començar, no em sento responsable de tots els problemes del món i tampoc no crec que estigui a les meves mans solucionar-los. En canvi, aquesta responsabilitat sí que l’accepto sobre la meva realitat social més propera. I visc com una obligació, com a integrant d’una societat concreta, el fet de provar d’impedir que aquesta continuï degradant-se en nom de les bones intencions.

D’aquí que, d’entrada, discrimini entre el dret d’asil –que defenso sense cap més condicionant que les exigibles garanties de traçabilitat de la trajectòria vital del sol·licitant– i un dret a la immigració per motius econòmics que, simplement, no existeix com a tal i que no pot ser atès sense límit. També soc partidari d’assumir sense objeccions el que diu alt, clar i reiteradament la realitat. El creixement desmesurat de població en pocs anys propicia el deteriorament, quan no el col·lapse, dels serveis públics bàsics –sanitat, educació i serveis socials– i afegeix una pressió desmesurada sobre altres necessitats igualment principals, com ara l’habitatge o les infraestructures de mobilitat. Cal sumar-hi, com ja han experimentat abans altres països, que la importació permanent i massiva de bosses de pobresa afecta la degradació del teixit social, fomenta l’aparició de guetos i acaba impactant també al mapa, tipologia i índexs de delinqüència, perjudicant també els immigrants ja assentats.

Els meus pecats no s’acaben aquí. La capacitat d’integració d’una societat d’acollida és limitada i, a partir de cert volum, un impossible. Milito, finalment, en la convicció que el discurs utilitarista que tracta l’immigrant com a simple mercaderia de la qual treure profit (aquí hi cap allò de garantir pensions, cuidar la gent gran, rejovenir la nostra societat, assegurar mà d’obra barata...) és d’allò més pervers. Per dos motius. Perquè insisteix en un model eco­nòmic que, lluny de garantir la prosperitat del país, també dels immigrants, l’enfonsa en la inequitat i la progressiva depauperació a l’anco­rar-lo en els salaris baixos i en un creixement massiu i desordenat de la població. I també perquè amaga una concepció de l’humà merament economicista, que no respon a la complexitat del que veritablement som les persones.

Per diversos motius –els aldarulls de Salt, l’acord de repartiment de menors no acompanyats entre comunitats, l’agenda trumpista de repatriació– s’està utilitzant l’insult racista alegrement per incloure-hi els que defensen un posicionament crític contra el discurs proimmigració sense matisos i restrictiu respecte als fluxos d’arribades que els experts anticipen per als propers anys. No obstant això, alguns creiem que ser racista és una altra cosa. I que no inclou la legítima discrepància sobre el tipus de societat que estem construint o, segons com es miri, destruint.