L'ASE GAZIÀ

Un ruc minvant i fràgil, amb unes potes gairebé com de filferro, carregant amb una família sencera, potser tres generacions, amb les úniques pertinences que els queden. Un matalàs enrotllat, la catifa, bosses amb parracs, sabatilles infantils, cassons d'una cuina que ja no existeix, joguines trencades... els testimonis muts d'una altra vida. Les peces de roba que va ser i mai més serà. I l'ase, monòton i obedient, acumulat amb tot i amb el que pesa més: la pena i el dolor; la humiliació. La pèrdua. Les figures de paisatge tètric, desolat. Un bosc d'esquelets d'edificis construïts per viure i no per morir. Per treballar i curar. Per exercir lensenyament i aixoplugar els vells. Avui un holograma impossible. I aquests nens que són assassinats dia a dia. Minut a minut. I que sempre seran una acusació per a la consciència humana. Costa metabolitzar la visió quotidiana de runes i ruïnes, la imatge de l'èxode. Dels desplaçaments. De la mort habitual. Rutinària.

El futur, ja ho hauríem de saber, és una amenaça quan abans ens semblava una promesa, un espòiler benigne. El diàleg difícil de l'home amb el mateix home, amb la natura i amb la vida aliena, la seva arrogància i el seu menyspreu ens van convertint, a poc a poc, en uns arxius d'amargor. Un altre fracàs del Gran Depredador, i van…

Així com l’ocell que deixa el niu –perdoneu-me la llicència espriuana–, l’home va abandonant el gènere humà, un peu en ell i l’altre no se sap on. I aquí hi ha aquests prehumans repartint inferns. Jugant amb els mapes i redibuixant geografies, la seva diversió i la seva podrida moral. Capdavanters de la impietat. Deu ser tot per diners? Tot potser no, però… Com aquest individu que els seus anomenen Bibi –És per afecte o per por? Potser per fàstic–, assassinant en sèrie amb la tutela de l’Esput Taronja, al seu torn torejat –com va publicar La Vanguardia– per un Putin carregat de glaçades fredors, a la manera d’un brau de rebuig en una plaça de palissades.

Però aquest és un assumpte delicat, el de la guerra, el de les guerres que se superposen, 56 conflictes de sang i intolerància, cohabitant en un món que es crema a si mateix, del qual més ens valdria, a la bona gent, si fos possible, passar de llarg si no volem perdre el cap, perquè això serà així, o pitjor, fins que Déu o el dimoni els alliberi de la vida. Que sigui aviat, si us plau! I pensar que el trist ase gazià, si encara és viu, pertany a la mateixa categoria animal que la mascota del Partit Demòcrata dels Estats Units. I del dolç i cotonós Platero. Viure per veure.. - Joan-Pere Viladecans.