En una reunió d'amigues, totes molt reeixides, els vaig explicar que em començava a identificar amb el títol de l'últim assaig de Pascal Bruckner, Viure en sabatilles (Siruela), que analitza la temptació –i el perill– de renunciar al món actual i acovardir-se, escriu Laia Bonet a la vanguardia. Totes em van mirar estrany, i ja no em vaig atrevir a confessar-los que, des de fa un parell de Nadals, la meva llista de regals desitjats ha estat colonitzada per llençols blancs de 300 fils, mitjons de caixmir o sabatilles folrades amb pèl de borrec. Tota una declaració d'intencions i certeses: com concebre una ràfega de felicitat sense el plaer de sentir-se fora de perill amb un llibre i els peus calents?

La democràcia liberal segueix en xoc davant de l'escomesa d'un trumpisme desfermat i sense complexos, que fa apologia de la ignorància i la grolleria. Sense oblidar la vilesa. És cert que, mentre unes desitgem caminar en sabatilles per la vida, sense necessitat de passar per un sanatori, altres es calcen botes d'escalar per dominar el vertigen als escarpats pendents. La temptació d'allunyar-se del debat públic és recurrent, però, ¿qui ens ensinistrarà la generació que té la clau d'un futur que ara mateix és encara més fungible que el present?

Afortunadament, Laia Bonet no només viu en sabatilles, sinó que l'edil del PSC a l'Ajuntament de Barcelona participa activament en la vida reial. A la part final de la sessió d'ahir de la comissió de l'Ajuntament de Barcelona que estudia el problema de l'habitatge, el sistema de traducció simultània va deixar de funcionar. Va passar just quan Laia Bonet, replicaria la líder de BComú, Janet Sanz, que havia carregat durament contra el Govern de l'alcalde Jaume Collboni per, al seu entendre, no aplicar “polítiques valentes”. Passats uns minuts, l'edil del PSC es va oferir a fer d'intèrpret d'un dels experts convidats, Ian Brossat, copresident del grup comunista del Senat francès i tinent d'alcaldia d'Habitatge de París del 2014 al 2023. A Sanz, que presideix l'esmentada comissió, li va semblar bé de la llengua francesa. Gràcies a aquesta anècdota, les dos regidors, que s'havien embrancat en una de les discussions a què ens tenen acostumats en els últims temps, van poder atenuar la tensió i acabar fent broma. El que demostra aquella frase de què parlant s'entén la gent i a sobre en el cas de Laia Bonet, en francès, un idioma tan proper i tan desconegut al nostre país, i demostra també, que no tots els polítics són iguals, n'hi ha d'il·lustrats, o en aquest cas il·lustrades, gràcies a viure en sabatilles, a temps parcial, això sí. Laia Bonet i Janet Sanz, va demostrar-ho ahir, i és que a vegades la política és cosa de petits detalls, petits però importants.