PER QUI TOQUEN LES CAMPANES?

Tenim nou campió del món. Lesotho. Sí, Lesotho. Saben on és? No, jo tampoc no ho sabria si no hagués viscut a Sud-àfrica. És un país petit, de la mida de Catalunya però amb quatre vegades menys població, dins de les fronteres sud-africanes, a 400 quilòmetres de Johannesburg. John Carlin.

En el rànquing dels 185 països o territoris als quals Donald Trump va imposar aranzels dijous, va quedar número u. Se sumarà una taxa del 50% al preu dels béns que Lesoto exporta als Estats Units. Si creuen que la Unió Europea patirà amb un 20%, pensin no només en aquest país sinó en altres que ocupen el top ten de la llista negra de Trump, com ara Laos (48%), o Madagascar (47%), o Síria (41%, cosa que li faltava). Ara, Trump serà un vàndal, un pallasso, un idiota i un miserable. És sens dubte el personatge que més repulsa genera en més gent a la història de la humanitat (som gairebé quatre vegades més que en temps de Hitler). Però donem-li crèdit. Crèiem que era un paio que no prestava gaire atenció al detall. Ens equivoquem.

Va treure la seva lupa, va detectar Lesoto al mapa, va analitzar les xifres i va veure que el 20% de les exportacions de Lesoto van als Estats Units i que les importacions dels Estats Units a Lesoto són gairebé inexistents (les dades arriben cortesia del World Factbook de la CIA, accessible fàcilment a la web.) Lesoto és un dels llocs que Trump shithole countries”, els països forat de merda. Té una població de dos milions i la meitat guanya menys de dos euros al dia. Què exporten als Estats Units? Samarretes, principalment. Llençols també. Per què importen tan poc dels Estats Units? No els sobra gaire per comprar-se Teslas, la veritat. Ni per delectar-se amb la gastronomia de McDonald's, ni amb els caffè latte de Starbucks. Les dues grans multinacionals nord-americanes venen les seves delícies a gairebé tots els racons de la Terra, però no han vist cap sentit comercial a obrir botigues a Lesoto.

Vaig parlar per telèfon divendres amb Pascalinah Kabi, una periodista a Maseru, la capital de Lesoto. Em va dir que el seu país estava en estat de xoc. I de "pànic": "És increïble. Ja no podrem exportar res als Estats Units", em va dir. "Es tancaran fàbriques, es perdran milers de treballs. I no tenim cap pla B, com potser tingueu a Europa. És un cop duríssim. En realitat, un cop doble".

Doble? “Sí. Imposar-nos aquests aranzels vol dir posar sal en una altra nafra que els Estats Units ens havien obert. Fa un mes, com recordarà, Trump va congelar tota l’ajuda internacional del programa conegut com a Usaid. A nosaltres ens va afectar concretament en l’àmbit de la salut. Som el segon país del món en infeccions per càpita del VIH i sida. Depeníem massivament dels diners dels Estats Units per als programes que eviten la transmissió de la sida de mare a fill i per pagar els treballadors als centres de salut de les zones rurals, gent que ofereix tallers per prevenir la sida i que s’assegura que la gent es prengui els medi­ca- ments antiretrovirals”.

“De moment 804 d’aquests treballadors de la salut s’han quedat a l’atur. I una altra cosa: som el segon país del món en casos de tuberculosi. L’ajuda dels Estats Units en aquesta lluita havia estat crítica. Avui ja no existeix. Càncer de coll uterí: també som dels primers del món. Hi havia un programa de recerca finançat pels Estats Units per poder detectar el càncer amb prou temps per frenar-lo. Això també: fora. En resum, som a la vora del col·lapse total del sistema sanitari per combatre la sida, la tuberculosi i el càncer, les tres malalties més greus, mortals totes, que pateix el nostre país”.

Vaig penjar el telèfon atònit, també en estat de xoc. Em dedico a això, però em costa de trobar les paraules per expressar l’horror que em desperta el caos, el dolor i el patiment que Trump està causant, especialment entre els més desafortunats de la Terra. Abans de parlar amb la Pascalinah, m’havia preocupat principalment per l’impacte a Europa de l’infame “dia d’alliberament” de Trump, pel que significaria per a la meva butxaca i les dels meus amics, veïns i compatriotes espanyols. Ja no. Els nostres problemes passen, per mi almenys, a un segon pla. Som rics, som grandets. Ens apanyarem.

Tant de bo la Unió Europea agafi el relleu i per humanitat ompli el buit que ha deixat el malànima de la Casa Blanca. Tot Occident s’ha d’unir a la causa, un Occident al qual ja no pertanyen els Estats Units. Paraula enganyosa, Occident . No es refereix, en realitat, a una zona geogràfica, sinó a una aliança de valors. Aquí hi ha el Japó i Corea del Sud, a més per descomptat del Canadà, Austràlia, l’ Uruguai i alguns països llatinoamericans més, sense oblidar Ucraïna. El que ens uneix, i ens diferencia dels bàrbars del món com Trump i Putin, és el respecte per la dignitat de l’individu, sigui qui sigui, expressat en la igualtat davant la justícia; la llibertat d’expressió; el vot lliure i just; la transició pacífica del poder, i la compassió pels desafortunats, conceptes que Trump ni entén, ni comparteix.

Voleu saber per què ell i el seu sinistre vicepresident odien tant Europa? Aquí teniu la resposta. Perquè defensem l’humanisme democràtic que ell menysprea. Sí, esclar: no sempre estem a l’altura, però ho intentem. Ho intentem.

Intentem-ho amb Lesotho i amb tants altres països pobres que pateixen molt més que nosaltres les metrallades indiscriminades de Donald Trump. Ens necessiten avui més que mai, o més que en molts anys. I que ens guiïn les paraules insuperables que ja he citat aquí alguna vegada, però no sobren mai, del poeta, soldat i sacerdot anglès John Donne quan va dir: “Cap home no és una illa, complet en si mateix; tot home és un bocí del continent, una part del tot... La mort de qualsevol home m’afebleix, perquè formo part de la humanitat; i per això no preguntis mai per qui toquen les campanes: toquen per tu”.