Benjamin Netanyahu, primer ministre d'Israel, denunciat per crims de guerra i lesa humanitat al novembre de l'any passat per la Cort Penal Internacional –únic tribunal global permanent del món per crims de guerra i genocidi– rebut per diversos països que van eludir l'ordre d'arrest emesa; va declarar ahir –enfront d'un grup de reservistes de les Forces de Defensa d'Israel (FDI)– que entraran «'amb tota la seva força' a Gaza en els pròxims dies, com a part de la fase final de l'ofensiva militar iniciada després de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre de 2023».
Els palestins que voluntàriament decideixin abandonar la seva terra serien reubicats. Com en el Pla Madagascar de Göring, Netanyahu assegura que ja van establir «un organisme rector que permetrà la sortida dels civils» i que «el problema principal és que es necessiten països d'acolliment disposats a acollir-los. En això estem treballant ara mateix».

Però quants palestins, palestines, deixaran la seva terra voluntàriament per a ingressar en camps de concentració?

En 1974, Rodolfo Walsh recorria els carrers polsosos de Palestina, aquesta que tots els nens coneixien lliure «solament a través dels ulls dels seus pares morts». Després d'entrevistar a alguns dels cinc-cents nens que habitaven l'Orfenat en Suq el Garb, al sud de Beirut, va anotar: «Molts volen lluitar per l'alliberament de la seva terra».

– Com et dius?

– Zaki.

– Quina edat tens?

– Set.

– Viu el teu pare?

– Va morir.

– Què era el teu pare?

– Què seràs quan siguis gran?

– Fedaí. (Fedaí (de l'àrab fedayin, sacrifici, màrtir).

En aquells dies, les generacions de fills i nets dels primers desplaçats en 1948 maduraven com les oliveres que els colons gaudien arrencar, amb les arrels extirpades, els fruits a l'aire cicatritzats amb la saba de la seva pròpia identitat, i a la calor d'una certesa: la vida en Palestina era sinònim de sofriment, de resistència i de lluita i la mort, el més freqüent dels paisatges. La infància i el futur a Gaza són anècdotes que, les criatures que neixen sent adults, nien al costat de l'efímer desig de l'eternitat, jugant entre enderrocs a acomiadar-se de familiars, veïns i amics, festejant aniversaris en cases que els acosten més al cel amb cada bomba, esfondrant-se des dels fonaments, despullant-los d'un sostre sobre els seus caps.

Ser nen en Palestina és créixer defensant-se del món que decideix, a través de totes les seves institucions, donar-los l'esquena. És festejar cada any de vida amb la plena consciència de la fortuna que representa –en els confins on l'ombra de la mort va decidir detenir el temps i escriure el nom de la seva terra– continuar somiant un any més amb aquesta llibertat que acullen en el pit, malgrat els llocs de control, les requises, la violència i la vulneració de tots i cadascun dels seus drets.

Avui ja són set les generacions repartides entre els dinou camps de refugiats que viuen en el règim d'apartheid que Israel va imposar en 1967. Més de 800.000 palestins van ser detinguts, prop d'un 40% de la seva població masculina, incloent-hi nens que, des dels 12 anys, van ser torturats per les forces d'ocupació sionista sistemàticament: violència física, psíquica, sexual, des de la detenció fins a l'interrogatori. Entre 500 i 1000 nens palestins d'entre 12 i 17 anys són detinguts cada any.

L'organització Save the Children ha reportat que el 86% va ser colpejat, el 69% va ser obligat a despullar-se, més de la meitat són ferits al moment de la detenció, amb ferides de bala i trencaments d'ossos. Quines possibilitats hi ha que algun d'aquests joves que va ingressar en paracaigudes a les portes de Gaza el 07 d'octubre de 2023 ho hagi fet desesperançat després de tanta mort, amb ànsies de venjança, després de sobreviure com a ostatge d'un estat d'opressió constant, on la llibertat és una utopia i la justícia una paraula de la qual també es van ensenyorir uns altres?

La resposta són totes i la gestió Netanyahu va decidir, sense eufemismes, posar-li fi a la xarxa d'esperança que teixeixen, com els pescadors d'aquesta mar que els camufla a la platja famèlics demanant aliment a les seves aigües, cada vegada que neix un nen en la terra on fa vuit dècades l'oblit del món li perd el pols a la memòria del poble.

Des de l'última «treva» plantejada per Israel el 18/01, violada bombardejant Cisjordània el 21/01, el pla d'extermini va escalar i, des de llavors, cada quinze minuts un nen és assassinat a Gaza. Des del 08 d'octubre del 2023 van ser assassinades més de 61700 persones, 17500 van ser nens.

Les imatges viatgen en viu i en directe a través d'internet. Entre els enderrocs, els nens busquen souvenirs del que alguna vegada va saber ser la seva vida. Un tros de tassa on els seus pares solien prendre el te, un os de peluix, una pinta conservant alguns cabells.

A Occident, els pares guarden les dents dels seus fills per al ratolí Pérez. En Palestina, si no van acabar abraçant-los en una mortalla, els fills són els que sobreviuen al record del que alguna vegada van saber ser els seus pares. Caminen descalços a través dels 360 quilòmetres de la Franja, amb les més d'un milió de persones que es desplacen per a aconseguir una fogassa de pa.

Els que sobreviuen, habiten en carpes proveïdes pels pocs organismes de drets humans que l'exèrcit israelià va deixar arribar a la zona. Avui no ingressen aliments, UNICEF i el Programa Mundial d'Aliments (PMA) denuncien que 71000 nens i nenes es troben amenaçats per la malnutrició aguda, sense aigua potable, ni accés als serveis de salut. Amb més de 116.000 tones d'ajuda alimentària, prou per a alimentar a un milió de persones durant un màxim de quatre mesos, que ja es troben en els corredors humanitaris llestes per a ser distribuïdes, des del 02 de març, van bloquejar totalment els passos fronterers a Gaza.

Les forces armades israelianes es «estan preparant per a acabar el treball». El genocidi i la neteja ètnica segueixen en curs. Les manifestacions demanant l'alto el foc es multipliquen, però també els morts, el sofriment, el dolor. Les fotografies de nens desnodrits, caminant descalços, transportant el seu propi pes en aigua durant quilòmetres, plorant l'assassinat dels seus germans, es repeteixen i no haurien de ser fàcils d'oblidar. No serà senzill explicar aquesta part de la història i justificar als qui, podent intervenir i alleujar el dolor dels palestins, per acció i omissió van decidir no fer-ho. Mentrestant, per aquest poble que continua escrivint en passat i vivint en potencial, no deixem de repetir: Gaza, Gaza, Gaza. 

Martina Kaniuka en Pelota de trapo, 14 de mayo, 2025 - En El violento oficio de escribir (póstumo), 1996. Descontexto - por Villavicencio a las 11:58 p.m.