El món sembla estar embogint. Allò que abans es consideraven conquestes polítiques i morals irreversibles, avui es revelen com a acords fràgils sotmesos a la fúria de les noves dretes. És igual cap on dirigim la mirada. A Israel, una societat majoritàriament envilida aprova la destrucció de vides i ciutats palestines, en una escala de crueltat que era inconcebible no fa gaire. Als Estats Units, una àmplia majoria social aplaudeix la política brutal de Donald Trump contra la immigració i els fanàtics MAGA (Make America Great Again) gaudeixen amb l'estil autoritari del president. Allà on no són al poder, les dretes radicals inverteixen tot el seu esforç a erosionar la democràcia tal com l'hem conegut. La força i la imposició han tornat a agafar prestigi i cada cop més gent sembla seduïda per l'agressivitat en l'exercici del poder.
Un nombre creixent de persones vol líders que siguin iguals a ells, que no gosin posar-se per sobre, ni reclamar una saviesa superior. El representant ara és un servidor del poble, una mera caixa de ressonància de les inclinacions de l'electorat. Molta gent ha renunciat a cercar polítics ben preparats i partits sòlids; aspiren més aviat a líders disruptius, rudes, ignorants i divertits, que en qualsevol cas no se sotmetin als dictats de l'establishment i duguin a terme sense contemplacions allò que els seus representats els demanen (expulsar els immigrants, acabar amb el woke, recolzar Israel o qualsevol altra barbàrie dels nostres dies). El principi suprem és que no s'interposi res entre el líder i la seva comunitat de suport.
El resultat més directe de l'aparició d'aquest tipus de representació és que les normes i els valors que configuraven els consensos bàsics en el joc polític deixen d'operar. En conseqüència, la política es torna descarnada i deriva en una competició entre els representants per la màxima autenticitat possible, és a dir, per la identificació completa i incondicional amb els seus seguidors. Aleshores no sorprèn que rebutgin tota possibilitat d'entesa o acord amb altres polítics. Des d'aquesta lògica una mica peculiar, un acostament entre polítics es percep com una traïció als seguidors, és a dir, com una concessió a un sistema podrit de componendes.
Segons ho entenc, aquest buidament de la representació clàssica és conseqüència d'un procés de transformació de més abast que va molt més enllà de l'àmbit polític. Que la representació clàssica estigui qüestionada i explorin formes totalment horitzontals de relació entre el polític i la ciutadania respon a un procés més general de desintermediació en múltiples esferes de la vida social. El mateix descrèdit que pateixen els partits tradicionals s'estén als grans mitjans. La gent rebutja l'ànim prescriptiu dels mitjans de comunicació, prefereixen que la informació flueixi per canals horitzontals com són les xarxes socials. En el fons, és el mateix mecanisme que fa que tants se sentin atrets per les criptomonedes (que no necessiten la certificació dels bancs centrals).
Totes les activitats que prescindeixen dels mecanismes clàssics d'intermediació tenen avui un gran prestigi. Hi ha un escepticisme molt generalitzat cap a qualsevol forma d'autoritat jeràrquica, ja sigui a la política, els mitjans, les finances o la cultura (la gent presta més atenció a les valoracions dels usuaris que al judici de crítics i experts). En bona mesura, el caos que s'associa a la política dels nostres dies és conseqüència del fenomen més general de desintermediació social (del que em vaig ocupar en un llibre, El desordre polític).
La digitalització ens ha ensenyat a fer les coses per nosaltres mateixos a molts àmbits de la vida. La majoria dels intermediadors ens resulten inútils i detestables. El problema específic de la política és que no sabem com prescindir de la representació (que no és més que una forma d'intermediació). No acceptem de bon grau estar subjectes a les visions de partits, mitjans o experts, però no ens en podem lliurar (a diferència del que passa amb moltes altres instàncies d'intermediació que han anat desapareixent). Per això estem assajant amb aquestes formes de representació horitzontal que exploten les dretes radicals. Potser haurem guanyat en llibertat i autonomia personals, però el preu a pagar és trobar-nos en un enrenou permanent. - Ignacio Sánchez-Conca al país.
Un punto de vista muy interesante, al igual tiene razón.
ResponEliminasalut
Crec que sí, però la pregunta és, ¿podem prescindir dels polítics, sense caure en la dictadura o l'anarquia¿?.
ResponEliminaNo, no se puede.
EliminaMira en la antigua Grecia el remedio estaba en la cultura: arte, música, deporte, exclamación, teatro, eso era el cultivo para la paz.
La violencia, la anarquía implícita, era una vulgaridad primitivista, y la política iba de la mano de la cultura.
Se fue por los aires la civilización griega. Con los romanos la cosa fue diferente (recuerda que nuestra ley es romana), y dentro de los límites de lo que ra la ley romana, estaba implícita en la política la corrupción, porque inherente al hombre y porque daba sentido de la institución, tal como suena.
Así que como bien sabemos PAX (paz) deriva de PANGO (límites)y esta de PACTUM (pacto) y es el resultado político de la paz romana, pacto por frontera, pacto por poner límites, y la frontera se defiende con armas, y esta es la paz que conocemos por la vía de la experiencia. Hay PACTO, hay PAX. Y añadir que detrás está el conglomera de políticos que hacen posible esta situación, sino sería Haití, Eritrea, Somalia, donde no hay pactum, ni pax, porque no hay pango ni político que lo determinen.
Por eso son necesarios, porque forman parte de la paz que conocemos como tal, que deriva de la violencia. Ya ves que parece contradictorio, pero que detrás hay un porqué.
Salut
Els polítics són el problema i alhora la solució, encara que el problema no són els polítics, sinó els partits polítics. El que necessitem són polítics que siguin bons gestors, però si depenen d'un partit això no és possible. Fixa't que quan posen en càrrecs importants a independents, la cosa sol funcionar.
ResponEliminaEs que, amic Francesc, ya sabes que hago una diferencia entre lo que es idea e ideología, y los hombres libres son los que tienen ideas, mientras que los sumisos, ideología.
EliminaLas ideas están en mano de los estadistas: Rubalcaba, Solana, Morán, Lluch, Peces Barba...hay muchos más, y mujeres, pero pongo los que creo tenían esa idea socialista del bien común solidario, de una sanidad participativa, de unas pensiones acordes, de trabajadores de clase, de una democracia donde hubiera cambio de pareceres dentro del partido, con tendencias (que las había)...estadistas, hombre de idea, de estado, que gobernaban para todos, porque todos se beneficiaban.
En fin, aquello ya no es ni se le espera, y los otros de los pájaros cada vez más bajos.
salut
Solé Tura...
EliminaCert, la pregunta es, ¿queden encara ideologies justes?
ResponEliminaNo, ideologías no, quedan ideas y de ahí ideales, pero no ideologías.
EliminaLa ideología es un "Nescafé descafeinado" con respecto a un buen café Moka de cafetera italiana.
salutte
o simplement un Nespresso
EliminaHerrero de Miñon
ResponEliminaOstres, siii..
EliminaAhora me viene a la cabeza una frase: la prensa decía que "Monedero era el ideólogo de Podemos", y era correcto, Monedero no tenía ideas, lo suyo era ideología de partido, y poca cosa más.
Eliminasalut
Monedero és una espècie de Sartre d'estar per casa. Ai aquests intel·lectuals d'esquerres fatxenders.
ResponEliminaSalut.