.jpg)
El dia 1 de maig per si algú encara no se n'havia adonat, és aquell dia de l'any en què els representants sindicals es posen l'americana de pana o el jersei vell i surten al carrer amb les seves pancartes a reivindicar el no-res, que és cosa que fan la resta de l'any, res. Bé, això sí, cobrar de l'estat per indolents i per fer el gandul que és el seu estat natural i condició indispensable per ser sindicalista. Actualment, és clar, abans hi havia sindicalistes de debò, però és una espècie que amb el pas del temps s'ha extingit. De fet, si fem cas a Ignasi Riera, la qualitat principal d'un sindicalista és que sigui un dropo total. Quasi una condició sine qua non.
A tall d'inventari recordar el mestre Fuster quan deia: Un sindicat que està a les mans dels de dalt - siguin aquests els que siguin - serà sempre un instrument d'opressió classista.
I que millor que un acudit cubà per a un 1r de maig - Aquell acudit d'un espia de la CIA enviat per Nixon o per Reagan o per Clinton per saber què passa a Cuba: “Senyor President, no hi ha desocupació però ningú treballa. Ningú treballa, però segons les estadístiques es compleixen totes les metes de producció. Es compleixen totes les metes de producció, però no hi ha res a les botigues. No hi ha res a les botigues, però tots mengen. Tots mengen, però també tots es queixen constantment que no hi ha menjar i que no tenen ni desodorants, es queixen constantment, però tots van a la plaça de la Revolució a aclamar Fidel. Senyor President, tenim totes les dades i cap conclusió.
En aquest vídeo es pot observar l'enllaç sindical d'una banda de New Orleans. És el de la samarreta vermella. Em queda el dubte de si medita o ha traspassat.
Tags:
ACTUALITAT
.jpg)
Corrían los albores del 78; la Henry Colomer, empresa que se dedicaba a la fabricación de productos de para peluquerías para mujeres (lacas, cremas, colorantes, pinta uñas, etc...) y que tenía su ámbito preponderante en las barriadas hacía su convenio colectivo. Eran unas doscientas y pico personas distribuidas entre las oficinas de la calle Aragón y la fábrica en Bon Pastor. Dos sindicatos estaban representados UGT y CCOO. UGT tenía 2 representantes (varones), y CCOO tenía una mujer.
El convenio se podía haber zanjado con un 2´8% anual. Quedó en un 1´2.
No diré por aquí, porque no puedo y porque al igual hay alguno de aquellos obreros que leen esto, pero antes, en mi casa has puesto eso de : "Recorda que la primera condició per a ser un bon sindicalista, és ser un dropo", y yo te doy toda la razón.
PD: Cuando el señor Enrique (Henry Colomer) vendió la empresa a Revlon se quitó tres rémoras de encima.
A la Farinera tenien dos enllaços sindicals per escriure una novel·la de la droperia. La frase a la qual et refereixes és de l'Ignasi Riera.
La fecha es entrañable siempre.
Inutilmente entrañable.
Saludos
Es una llàstima com han evolucionat molts sindicats, no vull generalitzar ja que hi ha de tot però molts dropos, també. Sé d'alguna mestra coneguda que quan es va cansar de les criatures es va ficar en un sindicat. Per cert, què s'ha fet d'Ignasi Riera?
A l'Ignasi li he perdut la pista. Sé que vivia a Madrid. Jo coneixia més als seus germans que tenien l'editorial Montflorit, i que em varen publicar El Marmessor.
Las percepciones entrañables no están sometidas a la utilidad o inutilidad de las cosas. Pero bienvenido lo inútil si es o ha sido esforzado, honesto y bienintencionado. No puedo desdeñar el pasado al que me debo.
Fackel.
En eso que dices, estaría de acuerdo. El pasado hay que tenerlo en cuenta, y respetarlo. Saludos.