Amb el de Francesc, ja he conegut sis pontificats, escriu Xavier Melero a la vanguardia. És la conseqüència que s’elegeixi per a aquest càrrec homes d’edats provectes o que, com en el cas de l’infortunat Joan Pau I, només puguin exercir-lo durant un mes, la qual cosa facilita la rotació. No descobreixo res de nou si us dic que, a determinades edats, un ja només pot aspirar a ser president dels Estats Units, rei d’Anglaterra, magnat de l’Ibex 35 o Papa, encara que la llista d’opcions es va reduir tristament quan va desaparèixer el càrrec de secretari general del PCUS, també molt apreciat entre els septuagenaris.

I fins on arriba la meva memòria, tots, sense excepció, van ser considerats profunds renovadors de l’Església, papes dels pobres i els necessitats, humils com sant Francesc de Assís i austers com les sandàlies de sant Pere. Fins al punt que cinc ja estan en via de beatificació i un, Joan Pau II, ha arribat a la santedat. Si atenem la propaganda hagiogràfica, això no és estrany. Encara que cridi l’atenció que Pius XII, que va tenir un paper una mica indolent respecte a la persecució dels jueus durant la Segona Guerra Mundial i en l’organització de la “ruta de les rates” utilitzada pels criminals nazis per fugir fins a l’Argentina amb la connivència del Vaticà sigui avui “venerable” en fase de canonització.

Fins i tot les exèquies de Francesc han recordat les de Joan Pau II ara fa just vint anys, quan a la seva missa de rèquiem van hi assistir també unes 400.000 persones. I és que, després del discret pontificat de Benet XVI, el Papa argentí es va convertir, com el polonès, en un fenomen de masses, molt més conegut per la seva intervenció en assumptes seculars que en doctrina canònica. En realitat, si d’un ( Wojtyla) va arribar a dir Mikhaïl Gorbatxov que “la caiguda del teló d’acer hauria resultat impossible sense Joan Pau II”, de l’altre podem afirmar que no va fer caure res, però no va deixar bassal polític per trepitjar, ja que l’abandonament estètic dels símbols del poder no va implicar l’abandonament de les seves realitats.

Francesc va justificar els assassinats de ‘Charlie Hebdo’ i va exhibir una estranya connivència amb Putin.

No hi vegeu el més mínim menyspreu al papat. Comprenc sense cap mena de problema els sentiments religiosos aliens sempre que no pretenguin imposar-se de la mà d’algun fanàtic armat i, en el seu sentit més íntim i personal, considero perfectament respectable que milions de persones creguin que el Papa és el vicari de Crist a la Terra i l’intèrpret de la revelació divina. És més, no tinc el més mínim interès –ni tan sols el remot desig– a qüestionar el lideratge espiritual que des de fa uns dos mil anys ostenta el titular de la monarquia absoluta més antiga del món.

Una altra cosa és que, igual que crec que els laics no tenen res a refutar dels dogmes de l’Església catòlica, els assisteix tot el dret a opinar sobre l’actuació secular d’una autoritat estatal que, com és el cas de Francesc, va arribar a justificar els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, va exhibir una estranya connivència amb Putin i es va mostrar molt més disposat a cantar-los les quaranta als líders de les democràcies liberals que als autòcrates. El fet que amanís aquestes actituds amb comentaris sobre futbol, picades d’ullet a algun esquerrà o comentaris de passada aparentment liberals sobre la seva consideració de les dones i els homosexuals (a efectes pràctics exactament la mateixa que els seus antecessors), no canvia gens el diag­nòstic.

No sé si el seu papat escènic serà d’alguna utilitat per a una Església que vol durar i no disposa de més poder que l’autoritat moral d’èpoques anteriors i la pròpia reputació del Papa, encara que totes les xifres semblen indicar que no. El que és evident és que ha convençut qui menys li convenia convèncer. Com a cardenal primat de Buenos Aires, en una data tan recent com el 2010, davant la llei d’unions civils (que permetia les del mateix sexe) que preparava el Parlament argentí, va arribar a dir que suposava un rebuig frontal de la llei de Déu: “No es tracta d’una simple política; és la pretensió destructiva del pla de Déu”. Les reaccions a l’Argentina van ser taxatives i el seu to va ser titllat d’obscurantisme medieval. Finalment, i en bona part gràcies a la seva intervenció, la majoria contrària a la llei es va transformar en una majoria favorable. El cardenal Bergoglio no va aconseguir enganyar els argentins tan fàcilment com va fer amb els progres espanyols. Xavier Melero a la vanguardia. 

I és que no hi ha, ni hi pot haver un Papa bo, les dones això fa temps que ho tenen molt clar. Com pot ser bo el màxim representant de la secta més lesiva de la història de la humanitat?, d'una secta pagana que adora icones. Fou Nietzsche qui els va retratar: “Jo condemno el cristianisme, jo formulo contra l’església cristiana la més gran acusació que s'hagi dit mai per part d’algun acusador. Ella és, per a mi, la més gran de totes les corrupcions imaginables, ella ha negat tots els valors, ha fet de tota veritat una mentida, de tota rectitud d'ànim, una vilesa...... jo dic que el cristianisme és la gran maledicció, la gran corrupció interior, el gran instint de venjança, pel qual cap mitjà és massa verinós, secret, subterrani, i tot, sota la gran vergonya eterna de la humanitat."