LA MORT DE LA PARADOXA

Trump ha posat la Casa Blanca de cap per avall i –com Willy Wonka amb la xocolata– l'ha convertit en una delirant fàbrica de contradiccions. Amb tanta intensitat que ja res sorprèn i la paradoxa, paradoxalment, mor per excés. - Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire.

“Pots posar un exemple de paradoxa?”, em va preguntar una universitària en insistir-los que penetrin bé amb aquest instrument a l'ofici de reporter. “Doncs que cap gran jerarca nazi complia amb el físic ari ideal pel qual assassinaven”, vaig respondre.

Quan la Xina de Mao i l'Espanya de Franco van establir relacions diplomàtiques plenes el 1973, amb els dos dictadors encara vius, l'Estat profund franquista va solucionar la paradoxa d'abraçar la Xina vermella amb una fórmula màgica que ens fa avançar –individualment i col·lectiva– sense haver de fer-nos gaires preguntes: “Contradiccions”.

Avui, les contradiccions han esdevingut insuportables. Ja no són només les paradoxes a què russos i xinesos ens tenen acostumats per sistema: Stalin hauria col·lapsat en veure com el fusionen amb tsars i sants als altars, i Mao en veure com solden la falç i el martell a les caixes registradores del gran capital. El resultat final queda ben encaixat en la definició que la Reial Acadèmia Espanyola fa de paradoxa: “Fet o expressió aparentment contrari a la lògica”.

Al pastisseig se suma de cop Trump, que ha posat la Casa Blanca de cap per avall i –com Willy Wonka amb la xocolata– l'ha convertit en una delirant fàbrica de contradiccions. Wonka, almenys, era conscient dels límits de la seva xocolata –"Tot el que hi ha en aquesta sala és comestible. Fins i tot jo ho sóc. Però això seria canibalisme, estimats nens, i està mal vist a la majoria de les societats"– i les paradoxes de Trump no, tenen un punt més caníbal.

"No em sento com un rei. He de passar per un infern cada vegada que vull aprovar alguna cosa. No soc un rei", va afirmar el cap de setmana passat davant les protestes No king s. Tres dies després va dir que la seguretat dels països passa per les seves simpaties personals: "El Regne Unit està molt ben protegit. És per què? Per què?

La fàbrica de Wonka Trump frega la irrealitat. La diva dels aranzels acaba de llançar al mercat el Trump Mobile, un dauradíssim mòbil fabricat essencialment a la Xina: paradoxalment, l'única cosa Made in USA d'aquest telèfon és l'estafa que suposa.

La barreja que el trumpisme fa de la Bíblia amb el bòtox injectat en carn és apocalíptica. Creuen en la família tradicional, però els rellisca que Trump tingui tres condemnes en ferm per delictes sexuals. Els cristians radicals ho veneren conscients que es projecta a si mateix en vídeos com el vedell d'or que qualsevol cristià hauria d'abominar.

Trump va ser el flautista d'Hamelín de l'antichavisme, i després de pescar vots en aquest calador va pactar ipso facto amb el chavisme –petroli– deixant a l'estacada els magaçolans, els veneçolans del Make America Great Again. Paradoxalment, molts d'aquests veneçolans –ja amb passaport nord-americà– continuen sent trumpistes acèrrims, és a dir, chavistes de dretes que dinamiten el pont que van creuar perquè la seva pròpia gent no el creui.

Des del despatx oval, el profeta del lliure mercat ha arribat a indicar Walmart –l'empresa minorista més gran dels Estats Units– quin preu ha de posar als seus productes. I així cada dia des de fa cinc mesos. Sense despentinar-se. En nom de la llibertat. Deixant les “contradiccions raonables” de l'abraçada franquista a Mao com a festival de coherència.

“Deixeu de prendre ketamina”, m'hauria dit Netflix fa deu anys si els hagués presentat un guió amb el que està passant avui a la West Wing. Anem normalitzant les contradiccions més còsmiques, i cada piula presidencial va erosionant la nostra capacitat de sorpresa. Amb tanta intensitat que la paradoxa, paradoxalment, acaba morint per empatx. I se'ns escorre de les mans aquest bisturí tan útil per disseccionar-nos i, per tant, curar-nos.

Fa deu anys, un gran centre cultural públic de Barcelona ens va encarregar a Ricard Mas (historiador de l'art) i a mi una gran exposició sobre el concepte de la llibertat, i va ser absoluta la llibertat que ens van donar per idear-la i desenvolupar-la.

La nostra proposta començava preguntant-se si la llibertat existeix o tot ho decideix l'atzar: l'entrada era un espai amb màquines escurabutxaques envoltant una tauleta cuneïforme de l'any 2035 abans de Crist i la paraula sumèria ama-gi, llibertat, la primera vegada que la humanitat deixa el concepte per escrit. I seguia exposant objectes, com la primera rentadora de la història (res no va alliberar llavors més la dona). Tres vestits d'humans que renuncien lliurement a la llibertat per ser lliures: l'hàbit d'una monja, un vestit sadomasoquista i un uniforme militar. Cartells dels ocupants nazis convidant els francesos a “alliberar-se” dels resistents alliberadors. O projectant un espot televisiu de l'any 2009, pretrumpisme en estat pur: George Washington atropellant el volant d'un Dodge Challenger a les tropes colonials britàniques. "Hi ha un parell de coses que Amèrica fa bé. Cotxes i llibertat".

Quan l'exposició ja estava mig pagada, un nou partit polític va fer-se amb l'Ajuntament de Barcelona i aquest nou poder la va vetar d'arrel sense donar-nos cap explicació.

És possible un final més paradoxal per a una exposició que s'anomenaria Paradoxes de la llibertat?