Els drones no serveixen només per atacar a l'enemic, com tot depèn de l'us que s'en faci. En el cas que ens ocupa foren essencials per salvar la vida de dos ancians que es varen confondre, i que si no fos per un dron, segurament a hores d'ara hauríem de lamentar la seva pèrdua.
Les sis hores de rescat a una parella d'ancians en una llacuna de Leganés que només existia en la seva memòria de l'adolescència. L'ús d'un dron va resultar miraculós per a culminar una operació de salvament en el municipi que té, juntament amb Alcorcón, el percentatge més alt de gent gran de majors de Madrid.
Havien caminat tant perquè aquest lloc inhòspit, de camins de terra i de mala herba, incrustat entre carreteres i autovies i que avui sembla només un secarral, és el lloc dels seus records més vius, de les coses que encara no han oblidat. La parella d'ancians rescatada en el municipi madrileny de Leganés el passat 9 de juny, de 83 anys l'home i 76 la dona, en una operació que va resultar miraculosa per la deterioració cognitiva que tots dos pateixen, havia emprès una llarga caminada cap a la seva pròpia lucidesa.
El punt on se'ls va trobar no estava prop del seu domicili ni del centre. Van haver de travessar més de set quilòmetres sota un sol de justícia, fins a arribar al lloc on, diuen els vilatans, algun dia fa 60 anys va existir una llacuna o un paratge natural que tots dos freqüentaven d'adolescents, tal vegada en les seves primeres tardes d'enamorats o potser en companyia de més amics. D'això sí que s'en recordaven.
Pot ser que les seves memòries a curt termini ja no existeixin, que no arribin a recordar el desdejuni o la tarda d'ahir, però hi ha uns certs passatges del passat que van quedar gravats a foc als seus caps. Cap allí es van dirigir. La llacuna, en canvi, tampoc existeix avui en l'orografia d'aquests camps erms. L'únic signe de vida és una planta pneumàtica amagada entre diversos pins. Més enllà no hi ha res, només els quatre carrils de M-45 que travessen la zona sud de la Comunitat de Madrid.
En total van ser sis hores de tensió, que van fregar la desesperació. Al voltant de les dues de la tarda del dilluns 9 de juny, un home va cridar a la sala del 091 de la Policia Nacional visiblement desesperat. Els va contar que els seus sogres havien desaparegut i que era incapaç de donar amb ells després que sortissin a passejar.
El termòmetre superava ja els 30 graus i es preveia que aquest dia depassés els 35. La situació era greu des del primer moment i el Grup Operatiu de Resposta (GOR) de la policia es va posar en marxa immediatament. Les atencions a persones vulnerables són habituals per als agents d'aquest municipi.
Al principi es van desplegar sis agents en tres cotxes, que van quedar amb els familiars en una rotonda, l'últim punt en el qual un dispositiu de geolocalització els havia donat senyal, molt lluny del domicili de l'home i la dona. La família ja havia fet un primer rastreig, però el terreny era inabastable. Els policies destinats a la cerca d'aquestes persones es van multiplicar en les hores successives, a mesura que la calor anava creixent i el risc per als desapareguts, també. Van arribar a ser més de 20. Entre ells, estaven V. gr., A. F. i V. E.
Mentre pentinaven la zona, a aquests tres agents se'ls va ocórrer preguntar als familiars si creien que seria possible contactar amb ells per mòbil. Els van indicar que l'home en tenia un, que no sabia utilitzar molt bé, però podien provar. Així que li van fer una videotelefonada. Els primers intents van ser infructuosos, però finalment va despenjar.
El que estava a l'altre costat de la imatge era el gendre, van optar per mostrar-li una cara coneguda per a tranquil·litzar-lo. “Veiem a l'home en posició horitzontal, i també una mica de mala herba i el cel. Teníem l'esperança que es veiés algun edifici o una cosa significativa, però aquests eren els elements que teníem”, explica A. F., un dels agents.
Van penjar perquè no es gastés la bateria del dispositiu mòbil. En una segona anomenada, van comprovar l'estat de salut del senyor i van comprovar que estava confús, però responia. Després, A. va sentir un helicòpter provinent de la base de Quatre Vents. “Volia comprovar si l'home també l'estava sentint, però vam veure que no. I aquí vam deduir que havia d'estar lluny del nostre punt”, assenyala. Amb aquesta nova informació, van moure el radi de cerca i es van endinsar més en la zona de camp.
Després de dues hores cridant el nom del senyor, de sobte algú els va respondre. Va ser un tènue “auxili” que va accelerar als agents. La veu provenia d'una rasa i, en ella, l'home. “Com estava a dos metres i hi havia mala herba al voltant, li donava parcialment l'ombra, però ella no estava”, relata el policia. La família els va dir que no creien que hagués estat capaç d'endinsar-se en el camp, perquè no li agradava i pel calçat. 
Llavors, es van activar més equips per a acudir a alguns dels llocs habituals que freqüenta la parella: l'església, un polígon pròxim al seu habitatge, el seu barri, l'hospital... Però no va haver-hi fortuna. Va ser llavors quan l'equip va optar per incorporar una visió des del cel. El cap del dispositiu va demanar la intervenció de la unitat de drons.

A les 19.29, els agents Juan Antonio Martin, Roberto Ortega i José María Morón, especialistes de la unitat de drons, van desplegar el dispositiu. “Feia molta calor, record que el termòmetre del cotxe marcava ja els 40 graus”, puntualitza Juan Antonio. Ho van elevar en una superfície que formava part de les 130 hectàrees en la qual els seus companys portaven hores rastrejant.

La sort, o la casualitat, va propiciar que el primer quadrant triat per a analitzar fos aquell en el qual es trobava la dona. En tot just 10 minuts, a les 19.39, el policia Juan Antonio Martín, que portava els comandaments del dron, va dir la frase que tots estaven esperant sentir: “La tinc”.

Un primer moment de goig i, després, de nou la tensió. En la imatge que oferia el dispositiu es veia a la senyora tombada en el camp, immòbil. Martín li va indicar per telèfon al seu company cap a on havia de moure's per a trobar-la. Estava a només 20 metres, però l'orografia i la mala herba feien impossible veure-la sense uns ulls des del cel.

En tot just uns passos va arribar i van comprovar que respirava. “Va ser com quan fiques un gol i experimentes aquesta eufòria”, descriu el policia. Els agents es van abraçar, els familiars també. La felicitat es va completar quan a la nit els van confirmar que, més enllà d'una mica de sèrum i descans, els rescatats evolucionaven favorablement.

Segons un estudi de la Universitat Autònoma, els veïns de Leganés van ser l'any 2005 els més longeus d'Europa. En l'actualitat, aquest municipi del sud de Madrid té, al costat de Alcorcón, el percentatge més alt de majors de 65 anys (22,43%) de la comunitat. A Leganés conviuen unes 42.260 persones de la tercera edat. Moltes són emigrants de zones rurals d'Extremadura, les dues Castelles o Andalusia, que es van establir en localitats com aquesta durant els anys setanta, propiciant la “gènesi del fenomen metropolità i la connexió dels espais urbans de les grans ciutats amb els municipis del seu entorn”, segons explica en la seva tesi Migracions, Juan Manuel Romero Valiente, professor de Geografia en la Universitat de Huelva. En la Comunitat de Madrid, la demora per a concedir la discapacitat i, per tant, la dependència, se situa en una mitjana de 308 dies, quan hauria de ser de tres mesos.

La parella ha tornat a la seva rutina. Continuen anant plegats a tot arreu. Es poden veure a l'església, col·laborant amb el rector i llegint fins i tot alguns textos des del faristol. Mentre que la família encara es recupera de l'esglai, ells a penes recorden el succeït. Tothom els acomiada amb afecte. “Ha estat un gran xoc. Són molt estimats”, diu una dona de mitjana edat que els coneix. Segons compte, tots dos han dedicat tota la seva vida a l'ensenyament. “Han deixat un bon llegat”, assenyala a el País.