El referéndum por la permanencia de España en la Alianza Atlántica de 1986 dividió y reestructuró a la izquierda y dejó un legado que perdura cuatro décadas después.

“El Gobierno considera conveniente, para los intereses nacionales, que España permanezca en la Alianza Atlántica, y acuerda que dicha permanencia se establezca en los siguientes términos:

”1.º La participación de España en la Alianza Atlántica no incluirá su incorporación a la estructura militar integrada.

”2.º Se mantendrá la prohibición de instalar, almacenar o introducir armas nucleares en territorio español.

”3.º Se procederá a la reducción progresiva de la presencia militar de los Estados Unidos en España.

¿Considera conveniente para España permanecer en la Alianza Atlántica en los términos acordados por el Gobierno de la Nación?”

Aquesta va ser la pregunta que van haver de respondre els espanyols que van voler participar en el referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN que va convocar el Govern de Felipe González el gener del 1986 i que es va celebrar el 12 de març d'aquell any, després d'haver-se compromès en la campanya electoral de les eleccions legislatives del 1982.

En aquell moment, el Govern de la UCD acabava de certificar l'ingrés del país a l'Aliança Atlàntica aprofundint en la col·laboració militar que Espanya mantenia amb els Estats Units i els seus aliats occidentals des del franquisme, i que havien valgut a la dictadura la seva integració als organismes internacionals trencant-ne l'aïllament. Era la forma, tant per al Govern centrista d'Adolfo Suárez com per al de Leopoldo Calvo-Sotelo, de normalitzar el paper internacional d'Espanya després de la transició.

Tot i això, la percepció de la societat espanyola i el posicionament de les seves forces polítiques era molt diferents, començant pel mateix PSOE, oposat a l'ingrés d'Espanya a l'aliança militar, encara que amb un lema que deixava la porta entreoberta: “OTAN, d'entrada no”. Per això un dels compromisos de campanya fos la celebració del referèndum. Després d'escombrar a les urnes l'octubre del 1982, González va posposar aquesta promesa fins gairebé esgotar la legislatura i després d'aconseguir el que bé es pot considerar la gran fita internacional del seu Executiu: l'ingrés d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea en l'arrencada del 1986 després de la firma d'adhesió el juny del 1985.

Tot i que la postura del president ja era llavors molt diferent. I malgrat les discrepàncies que va generar al mateix si del PSOE, Felipe González va defensar el sí a la permanència sense matisos. Això sí, sense la integració de les Forces Armades a l'estructura militar de l'Aliança, sense la instal·lació o l'emmagatzematge d'armament nuclear a Espanya i amb un compromís de reducció de la presència militar nord-americana al país, com la pregunta del referèndum explicitava en un enunciat molt criticat pels partits i col·lectius contraris a la permanència.

El PSOE s'havia oposat a l'ingrés d'Espanya a l'aliança militar, tot i deixar la porta entreoberta: “OTAN, d'entrada no”

Però això no semblava assolir per convèncer una societat reticent tant a la integració com a la permanència a l'OTAN. El 1981, abans de l'ingrés, només un 18% dels enquestats pel CIS mostraven el suport a la decisió del Govern d'UCD i un 52% la rebutjava. I, en aquell moment, tant figures destacades del PSOE i del Govern com Fernando Morán, ministre d'Afers Estrangers, com les Joventuts Socialistes o la UGT es van posicionar en contra de la permanència, recolzant de manera implícita la Plataforma Cívica per la Sortida d'Espanya de l'OTAN, encara que sense integrar-s'hi.

Prenent el relleu de la Coordinadora Estatal d'Organitzacions Pacifistes ia la calor del creixent moviment per la insubmissió al servei militar que va cristal·litzar en el col·lectiu Mili KK, diferents col·lectius socials i formacions polítiques de l'espectre de l'esquerra van constituir el principal bloc d'oposició a una campanya governamental que no van recolzar ni els qui aparentment estaven cridats a ser-la. va posicionar per l'abstenció.

Presidida per una figura popular de gran pes intel·lectual com Antonio Gala, la Plataforma va liderar una àmplia mobilització social sota el lema “OTAN no, bases fora”, posant en risc la victòria del sí governamental i convertint-se en el germen d'una nova coalició que va intentar alçar-se en alternativa plural al PSOE a les eleccions que es van celebrar aquest mateix any.

De la mateixa manera que el popular grup L'Últim de la Fila havia posat la banda sonora a l'antimilitarisme amb la seva 'Querida Milagros', l'autor d'El manuscrit carmesí s'havia convertit en una icona del moviment pel seu article “Soldadito español”, publicat originalment a El País, al seu Quadern de la Dama de Tardor, el 18 de maig de 1950. manifest després de ser denunciat per injúries i ofenses a l'Exèrcit. És el text que reproduïm íntegre.

I va venir l'últim desafiament de Felipe González, que va jugar la seva última carta, que va acabar sent un triomf, a l'assegurar que renunciaria al càrrec –i presumiblement a la seva candidatura per a la reelecció aquell mateix any– si s'imposava el no, per més que legalment el referèndum no era vinculant. Tot i això, la divisió a l'esquerra sobre aquesta matèria estava servida. 

Va guanyar el sí, per un 56,85% davant d'un 43,15% en un referèndum en què va participar un 59,42% de l'electorat. Encara que no a totes les comunitats, ja que al País Basc es va imposar el no per un rotund 67,55%, a Navarra ho va fer per un 56,72%, a Catalunya per un 53,72% ia les Illes Canàries per un 53,69%. Les més atlantistes van ser Castella-la Manxa (68,42% a favor) i Andalusia (67,38%). - Ramón Álvarez a la vanguardia.