SI NO' FAS 'JOLO'' T'ENTRA EL 'FOMO'

Aquest article no pretén resoldre l'enigma que porta de cap als experts citats avui a la nostra secció d'Economia, encara que s'atura en algunes de les hipòtesis suggerides. El que intriga els economistes és que, malgrat l'inquietant panorama polític i econòmic, la ciutadania continua fent un gran desemborsament per viatjar durant les vacances, tal com es reflecteix als estudis del Banc d'Espanya. Miquel Molina a la vanguardia.

Segons una de les fonts esmentades al reportatge, la nostra societat s'assembla cada vegada més als Estats Units, en el sentit que està disposada a endeutar-se per afrontar aquest tipus de despeses que podríem considerar superflus. És una societat canviant que, sense proposar-s'ho, va encaixant bé en la definició de yolo, acrònim de You only live once (només es viu una vegada), una etiqueta que actualitza vells lemes com Carpe Diem o Memento Mori.

Un clar incitador al viatge són avui les xarxes socials. Els sistemes d'edició gràfica de les diferents aplicacions fan possible que un destí vulgar sembli meravellós a les fotos, i que els que ja són meravellosos llueixin com la mateixa arcàdia. La xarxa, a més, actua com un recordatori implacable del que t'estàs perdent, perquè l'algorisme s'encarrega de refregar-te que tots els teus amics han visitat un lloc o altre mentre tu mates les hores passant pantalles amb el polze. En aquest punt, iolo combina amb un altre vocable en voga: fomo , per les sigles en anglès “de por de perdre-t'ho”. Si no fas jolo, t'entra el fomo, seria una manera de dir-ho en neojerga motivacional.

Però no cal sobrevalorar les xarxes. Abans d'Instagram o TikTok, la temptació de l'aventura venia de pel·lícules amb paisatges idíl·lics i de la literatura de viatges, des d'Homer fins a Chatwin. El desig de viatjar és consubstancial a la nostra espècie. Fins i tot n'hi ha una certa evidència científica: una investigació del 2008 va desenvolupar el concepte del gen nòmada, a partir de l'estudi del nostre gen DRD4 en poblacions nòmades i sedentàries.

Hi ha qui prefereix considerar-se viatger abans que turista, cosa que és una forma elegant i cultivada d'autoengany. El gran Stendhal es deia a si mateix turista, és a dir, algú posseït per l'impuls de fer una volta pel món, el mateix desig que ara constaten les estadístiques del Banc d'Espanya. És clar que un viatger mai ho faria en xancletes... Hi reflexionava un estiu del 2011 prou pre procés i prepandèmic...

DE VIATJAR AMB XANCLETES

No cal fixar-s'hi molt, per adonar-se que això de viatjar en avió, sobretot a l'estiu, és cosa de pobres, l'única condició social que explica que la gent aguanti el que la deixin tirada en aeroports, la tinguin llargues hores en espera de les maletes amb cara d'estaquirot, si no els hi perden en les cintes transportadores, i vols cancel·lats o amb retard.

Els rics no volen a l'estiu i menys a llocs exòtics i llunyans. Saben de les dificultats de volar i avancen unes vacances de proximitat amb les seves jornades de navegació, altres amb una mica de muntanyes verdes i cap als aeroports on aquest estiu els pobres seran putejats per altres pobres que a sobre els agafa per fer vagues. De fet, els rics mai fan vacances, ells practiquen l'oci indolent, i ho fan tot l'any, ja fan prou deixant fer vacances als pobres.

Cada estiu vivim una lluita de classes, però de pobres contra pobres, I no li veig solució a l'assumpte, que tant em complica les vacances d'agost, pel que fa a uns anys (des que em vaig jubilar) les he passat a setembre, de fet tinc la resta de l'any per viatjar sense aclaparaments, a més el govern avui m'ha fet un ingrés extra a la pensió dels endarreriments i amb això gairebé em dona per comprar-me un avió, o dos, com Julio Iglesias, un de gros per viatges transoceànics i un de més petit per vols interiors.

A diferència dels rics, els pobres no aprenen i corren en fila índia als aeroports a l'agost per acabar sortint al telenotícies amb cara de pena, encara que sembla que gaudeixin amb la sodomització a la qual són sotmesos, i així explicar en twitter o instagram que porten set o vuit hores d'una cua a una altra i han perdut la connexió amb el seu vol a Tailàndia, o ves a saber on, i ni flowers saber on tenen les maletes - tot d'allò més normal - sense que la companyia aèria hagi tingut el detall de donar-los cap informació, un entrepà o almenys ampolletes d'aigua. Això succeeix quan es pot viatjar a l'estiu a qualsevol part del món, amb banyador i xancletes. I a sobre, per més conya, quan tot aquest suplici ha passat, els pobres tornen a la realitat de setembre i l'únic que se'ls ocorre fer és explicar a tothom com s'ho han passat de bé i com han desconnectat, encara que mitges vacances les hagin passat a les sales d'espera dels aeroports, i patidors com són de mena, encara estan satisfets i ja planifiquen les pròximes vacances, el calvari del següent mes d'agost.