El terme “woke” (literalment “despert”) va néixer a la comunitat afroamericana dels Estats Units com cridat a estar alerta davant del racisme institucional. El seu origen es remunta a la frase stay woke, popularitzada el 1938 pel músic Lead Belly per advertir la població negra de les injustícies i falses acusacions que patien, i represa el 2014 per activistes de Black Lives Matter després de l'assassinat de Michael Brown a Ferguson.

Amb el pas de la dècada, “woke” va deixar d'al·ludir només el racisme i es va estendre a la consciència davant d'altres desigualtats: la de gènere, l'orientació sexual, la discriminació social i, fins i tot, la urgència climàtica. Va acabar associant-se a un conjunt de polítiques i discursos progressistes que busquen visibilitzar i corregir aquestes injustícies.

A partir de finals del 2010 —i amb especial força entre el 2020 i el 2021— el terme va ser reclamat per sectors conservadors i d'ultradreta com a etiqueta despectiva per criticar el que consideren “excessos” culturals del progressisme: des de la inclusió d'identitats o narratives “poc tradicionals” en la cultura popular fins a pràctiques de “ expressió.

En espanyol no hi ha una traducció assentada. Moltes vegades es fa servir l'anglicisme “woke” en cursiva o cometes; en cercles més crítics es parla de despertisme; i la RAE suggereix “conscienciat” com a equivalent aproximat. Lluny de ser un moviment organitzat, “lo woke” funciona avui com a caixa de ressonància per a debats al voltant d'igualtat, identitat i poder.

El moviment woke ha estat objecte de diversos retrets, sobretot des de sectors més conservadors, que solen assenyalar punts com aquests:

Cultura de la “cancel·lació”: s'acusa el woke de promoure l'anul·lació pública de persones que expressen opinions heterodoxes, generant linxaments en línia o boicots sense espai per al debat.

Politització excessiva de tot: qualsevol aspecte de la vida quotidiana (cinema, esport, educació…) s'interpreta a través del prisma de la identitat i la justícia social, cosa que per a molts esdevé esgotador i alienant.

Dogmatisme identitari i correcció política rígida: l'enfocament woke és vist per crítics com a moralment absolutista, on la menor relliscada lingüística o conceptual es pot titllar d'“ofensiu” i desembocar en ostracisme.

Woke-washing o activisme d'aparador: les marques i les empreses incorporen discursos de diversitat i inclusió de forma superficial, sense transformar realment les seves estructures, cosa que alimenta la desconfiança sobre l'autenticitat del moviment.

Com a contrapartida, heus aquí les respostes més habituals que el moviment woke ofereix davant les seves crítiques:

Rendició de comptes vs. “cancel culture” Defensors del woke insisteixen que el que anomenen “cancel·lació” no és un linxament arbitral, sinó un exercici de rendició de comptes: amplia les veus històricament silenciades i obliga figures públiques a assumir les conseqüències de discursos o accions opressives.

Activisme inevitable vs. politització excessiva. Lluny de sobreactuar, sostenen que la neutralitat és en si mateixa una postura política: allò personal és polític i no actuar davant de la injustícia equival a perpetuar-la. Des d'aquest angle, visibilitzar un problema en cinema, esport o empresa no ho “polititza” tot, sinó que reconeix que res no existeix fora de relacions de poder.

Rigor lingüístic vs. correcció política rígida. L'ús de llenguatge inclusiu i sensible no neix d'un dogma inflexible, sinó de la interseccionalitat i el desig d'empatitzar amb diverses experiències. Per al woke, matisar la nostra parla és un procés dinàmic d'aprenentatge, no pas una mera coacció moral.

Autenticitat vs. woke-washing. El moviment critica l'activisme d'aparador: denuncia que moltes marques es queden al lema sense transformar estructures internes. Per això impulsen auditories de diversitat i eines de seguiment que obliguin a passar de la publicitat al canvi real.

Liberalisme de base vs. radicalisme marxista. Contrari al mite d'un marxisme radical, estudiosos com Erik Kaufmann o John Gray recorden que el wokisme enfonsa les arrels en la tradició liberal dels drets civils: reivindica igualtat d'oportunitats, reconeixement d'identitats i llibertat d'autodefinició, sense supeditar-ho tot a un dogma econòmic extrem. 

En resum, el moviment woke al començament, és una postura sociocultural i ideològica que parteix de la convicció que les injustícies (racials, de gènere, d'orientació sexual, de classe, mediambientals…) estan teixides en les estructures de la societat.

Lluny de ser un moviment monolític, allò woke funciona com a lent per reexaminar relats i estructures de poder, i alhora com a camp de batalla cultural on es debaten els límits de la correcció política i la llibertat d'expressió.

Dins la cultura de la cancel·lació Woke, la decisió de què El meu avi, no tanqui la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, una peça tan emblemàtica del repertori coral català, pot generar controvèrsia precisament pel valor simbòlic que té per a moltes persones.

Ara bé, si el motiu és la vinculació personal o ideològica de Josep Lluís Ortega Monasterio amb determinats episodis o postures polítiques discutibles, algunes persones podrien veure aquesta decisió com un exemple de “cultura woke” o revisió crítica del llegat cultural. Però hi ha matisos importants: la cultura “woke”, en el sentit original, neix del desig de promoure la consciència social i combatre injustícies; el problema sorgeix quan aquestes decisions es perceben com a judicis retroactius o com a censura.

D'altra banda, no és el mateix revisar críticament una obra que no pas prohibir-la. Relegar una cançó d'un repertori concret no implica que se n'elimini l'existència o el valor històric, sinó que s'opta per no promoure-la en certs contextos. Alguns ho veuran com un exercici de responsabilitat ètica; altres, com un excés.

Tot depèn de què es prioritzi: el valor artístic de l'obra per si mateix, la trajectòria del seu autor, o el missatge que transmet mantenir-la vigent en un espai cultural compartit.