Vas a les festes de Bilbao i veus com centenars de persones entonen juntes el Mari Jaia a plens pulmons. No diguem el Pobre de mi sanferminer a Pamplona, l’Asturias patria querida del Principat d’Astúries, o el malenconiós Qué din os rumorosos amb què s’abracen els gallecs. Són més que cançons. Són símbols. A Menorca també tenim, Un senyor damunt un ruc, que no és himne de res, però sí que ho és tot quan es parla d’una cosa tan etèria com la consciència de la identitat i el patrimoni col·lectiu.

Quan es canta a cor, en fraternal germandat, Un senyor damunt un ruc, el Mari Jaia o una altra de les peces festaires de què desconeixem l’autoria es dispara un no sé què que fa pessigolles a l’ànima, desperta la nostàlgia i estarrufa la pell. Brolla l’emoció de sentir-se unit a allò que no sempre resulta fàcil d’explicar i que, oh meravella, sobreviu entre generacions.

Això passa tant sí com no, al marge de la intenció del compositor i, per descomptat, de la seva moralitat. Aquí és on entra el debat sobre si cal diferenciar entre l’obra i l’artista, i la meva resposta és que sí. Es pot. Imagineu la quantitat d’obres artístiques que admirem i que tenen com a autor un personatge de dubtosa integritat ètica? La quantitat de pintors, escultors, músics, cantants, escriptors o dramaturgs amb obres admirables davant els quals no ens parem a fer judicis de valor sobre la seva qualitat humana? Picasso, Caravaggio, Gaugin, Borges, Wagner, Polanski...

Quan llegiu aquest article faltaran només unes hores perquè passi el que sembla inevitable. No s’ha de ser la pitonissa Lola per aventurar-se a escriure que la majoria dels que vagin aquesta nit a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell passarà olímpicament de la prohibició imposada per l’alcaldessa i la comissió artística i, al tancament de la vetllada, cantaran El meu avi, de Josep Lluís Ortega Monasterio, com si no hi hagués un demà. I tant de bo que es consumi aquesta minirebel·lió, perquè significarà que encara queda una mica de sentit comú i que no tot s’hi val en nom d’una correcció política mal entesa i encara més mal executada.

Donar el passaport a 'El meu avi' demostra malaptesa política, sobretot perquè evidencia una comprensió molt pobra del que significa la cultura i la tradició. A més, el motiu suposadament progressista per aplicar una censura que recorda temps foscos es basa en unes acusacions de proxenetisme sobre què la justícia va exculpar el compositor. No sorprèn la batalla de la família d’Ortega Monasterio aquests dies en defensa de l’honorabilitat del seu avantpassat.

Silenciar mai no ha tingut guany. O sigui que, aquesta nit, canteu, canteu. - Susana Quadrado a la vanguardia - L'únic que han aconseguit amb aquesta prohibició és crear un efecte Streisand de manual.