Comença el curs polític i, aquesta setmana de rentrée que torna el Consell de Ministres, convé respondre a dues senzilles preguntes: per què fem el que fem? i com hem arribat fins aquí? En definitiva, quin és el campament base conceptual per al període de sessions següent. I aquí, l’última aportació de Curtis Yarvin al debat públic, la dictadura corporativa, en aquest món en què la inversió ètica i moral s’ha imposat definitivament, cal prendre-se-la molt seriosament. Una dictadura corporativa per reemplaçar una democràcia moribunda, proposa el blogaire nord-americà.

Democràcia, per a què?, es pregunta Ivan Redondo. No per resistir, sinó pel dret a tenir un projecte de vida, aquells somnis que imaginen els espanyols i no poden assolir. Govern, per a què? No només per avançar, sinó per als espanyols que queden enrere i per als qui construeixen ponts que no els deixen travessar. I Congrés, per a què? Per als espanyols que planifiquen un futur en el qual avui no poden viure. Aquest 85% dels nostres menors de 30 anys que viuen encara al domicili familiar.

La destrucció oficial de la classe mitjana ha generat una absència de referència simbòlica que bloqueja qualsevol llegat històric. Com diu Jorge Alemán, les consignes dels autoritaris han anat colonitzant aquest forat simbòlic generant per a milions de ciutadans noves possibilitats d’identificació que els produeixen una estabilització imaginària. La de la dictadura corporativa de Yarvin.

Els valors democràtics davant els autoritaris tindran sentit i la inversió ètica i moral que s’està imposant es podrà combatre amb garanties de victòria cultural i política si es va més enllà de dretes i d’esquerres. Altrament, si es continua fent el de sempre, tot serà pena, tristesa i dolor per als nostres joves, com aquella cançó de Peret: “Jo, per viure així / m’hauria estimat més, mare, no haver nascut/ el dia que vaig néixer”. Només així s’entén que a Espanya, si votessin a les eleccions només els menors de 30 anys, Vox guanyaria àmpliament a tots i amb més de deu punts de diferència sobre el segon. Preval la demanda electoral mentre els mateixos continuen tretze són tretze i d’altres s’emporten els vots. Algú està disposat a fer alguna cosa diferent en el nou curs polític? On és el gran estabilitzador? I la nova consultoria? Per què fem el que fem? Com hem arribat fins aquí?