Prohibicions. Són el signe dels temps. Culpabilitzar, culpabilitzar i culpabilitzar. Del ja llunyíssim “prohibit prohibir” que predicaven els avis del present quan eren joves, al “prohibim-ho tot”; no sigui el cas que se’ns escapi algun forat de llibertat a través del qual l’engranatge del món se’n vagi en orris. Josep Martí Blanch. 

L'individu és culpable i com a tal cal tractar-lo. La seva reeducació i reinserció exigeixen acomodar-lo forçosament al ramat. Succeeix, clar, que les regles concerneixen principalment a qui el caràcter impel·leix a complir-les. Governs i administracions compten amb afinadíssimes màquines punitives per reprimir i castigar faltes administratives o per posar a l’esquena del ciutadà comú contínuament noves obligacions.

La prioritat del leviatà és el gruix dels mortals. Gent bona i dòcil que assumeix, de gust o per força, l’obligació de passar per un aplanador cada cop més eficaç. Ciutadans amb nom i cognoms que renoven el DNI quan toca i que quan reben una carta certificada remesa per l’Administració pateixen per les conseqüències del que sigui que han fet malament sense saber-ho i es desviuen per esmenar el seu pecat i recuperar la tranquil·litat.

En els marges d’aquest gruix poblacional que es porta bé s’admet l’excepció. És més fàcil per a un govern perseguir el ciutadà que més o menys manté en ordre els seus assumptes que al lladregot multireincident. En el bus o en el tren viu millor el carterista que el ciutadà oblidadís que no ha renovat l’abonament mensual. La multa al segon tard o d’hora es cobrarà –sempre que formi part del grup poblacional al qual se li pot embargar alguna cosa–, mentre que el primer se’n sortirà sense pagar el que es deu. Per a la policia sempre serà més fàcil –i més rendible per a l’Administració– abordar y multar un fumador a la platja –oh! quin delicte!– que desmantellar un pis que actua com a centre de distribució d’estupefaents.

erò que la majoria acceptem les decisions coercitives dels governs –i que molts ciutadans les celebrin– no les fa bones. I per descomptat, tampoc justes. El governant democràtic ha tendit amb el temps a accentuar el seu caràcter abusador. A l’empara del bé comú i l’interès general, trepitja i empetiteix sense dissimular espais de privacitat decisòria del ciutadà. De Brusel·les als ajuntaments, passant per executius nacionals i regionals, bona part de la teranyina administrativa està pensada per atrapar els ciutadans, no per protegir-los i menys encara per defensar-los.

Tenim ara damunt la taula un cas que clama al cel. La progressiva prohibició de circulació de vehicles. Cotxes amb limitacions ja presents i d’altres d’imminents per suposadament contaminar massa. No parlem des del pla teò­ric. Aporto aquí alguna casuística del meu cercle d’amistats dels milers i milers que podrien llistar-se. Un Audi 6 Avant TDI matriculat l’any 2010 o un VW Passat 2-0 TDI del 2006. Cotxes ben mantinguts, amb carrosseries impecables i motors encara amb una llarga vida per davant gràcies al caràcter diligent i estalviador dels propietaris, un pagès de la Terra Alta i un comercial del Baix Llobregat.

Qui són els governs per obligar aquesta gent a gastar els seus diners –en tinguin o no– en un altre vehicle? Castigar l’es­tal­via­dor, l’autèntic ecologista que no sucumbeix a la temptació del consum sense fre o, pitjor encara, assenyalar qui no té butxaca per plantejar-se una alternativa.

És perquè respirem millor! Això és el que estan fent governs i administracions. A d’altres amb aquesta història. Per exemple, com poden celebrar els governs rècords de viatgers i turistes arribats en vaixells i avions i al mateix temps extorsionar el ciutadà que manté –per decisió pròpia o per necessitat– un cotxe amb una vintena d’anys? La resposta és òbvia. El ciutadà és una presa fàcil. Però hi ha una paraula per a qui és fort amb el dèbil i dèbil amb el fort: abusador i covard. L’accent dels governs del present.