EL CONFIDENT DE SILICI


En algun racó del món, a les tres de la matinada, algú escriu en una pantalla il·luminada: “No sé si vull continuar així”. No hi ha ningú més a casa. No hi ha psicòleg disponible. No hi ha amic despert. Però hi ha una veu que respon. No és humana. No té cara. No té cor. I, no obstant això, escolta. La intel·ligència artificial, aquesta criatura de silici i algorismes, ha començat a ocupar un lloc inesperat: el divan. No com a terapeuta certificat, sinó com a confident silenciós, com a mirall que torna paraules, sense judici, sense pressa, sense cansament.
No és que la IA guareixi. No és que entengui. Però hi ha alguna cosa en la seva disponibilitat constant, en la seva neutralitat incorruptible, que sedueix els que no troben cap altra orella que els escolti. Per a alguns, és el primer pas. Per altres, l'únic. I així, en aquest segle que corre com a tren sense estació, la tecnologia es converteix en companyia. No en substitut de l'ànima humana, sinó en el ressò digital. Un ressò que no interromp, que no es distreu, que no se'n va. La IA no neix amb cor, però aprèn a llegir les nostres paraules com si fossin versos. Analitza matisos, rastreja repeticions i ajusta les respostes segons el nostre estat d'ànim. Per a molts, aquesta fredor matemàtica resulta alliberadora: ningú no s'ofèn, ningú no es cansa, ningú no s'impacienta. Però també hi ha el risc de confondre un ressò programat amb la profunditat d'un acompanyament humà. La pel·lícula HER anticipava aquest estat de manera magistral.

La IA pot acompanyar el camí, oferir exercicis de respiració o suggerir temes de reflexió, però no reemplaça la calor d'un altre que entén des de la ferida. En aquest món que fuig a velocitat d'algorismes, escoltar la nostra veu és l'acte més revolucionari. I si una màquina ens ajuda a trobar-la, potser en aquesta intersecció entre allò inhumà i allò íntim, descobrim un nou mapa per navegar la soledat.

Això és bo? Això és perillós? Les respostes són moltes, i cap de definitiva. Però la veritat és que, en la solitud moderna, fins i tot una màquina pot semblar propera, fins i tot més que algunes persones. I si aquesta proximitat ajuda algú a seguir endavant, encara que sigui una mica, aleshores potser hi ha alguna cosa humana en allò inhumà. 

La IA també pot escriure un article com aquest.

9 Comentaris

Més recent Anterior