A l'univers ombrívol d'H.P. Lovecraft, hi ha relats que llisquen per la ment com una ombra persistent. El model de Pickman, escrit el 1926, és un d'aquells contes que no només pertorben, sinó que conviden a reflexionar sobre els límits de l'art, la percepció i la realitat.
La història ens arriba a través de Thurber, un narrador que comparteix amb un amic –i amb nosaltres– la seva experiència amb el pintor Richard Upton Pickman. Aquest artista ha estat repudiat per l'elit cultural de Boston per les seves obres grotesques, que retraten criatures monstruoses amb un realisme inquietant. Mogut per la curiositat, Thurber visita l'estudi secret de Pickman a un barri marginal. Allò que hi descobreix va més enllà de l'imaginable: els horrors que Pickman pinta no són invenció… són reals. El gir final, una fotografia reveladora, confirma que les criatures posaven per a ell com a models.
Lovecraft ens planteja una idea pertorbadora: i si l'art no fos una expressió de la imaginació, sinó una finestra que no volem veure? Pickman no crea monstres, els documenta. La seva pintura no és fantasia, n'és testimoni. Aquesta inversió de rols converteix l'artista en testimoni de l'innombrable. A més, el relat ens recorda que allò veritablement terrorífic no és el que se suggereix, sinó el que es mostra amb precisió. L'horror, quan es presenta com a realisme, es torna insuportable.
Lovecraft situa la història als racons oblidats de Boston, on la ciutat moderna es descompon i dóna pas a l'ancestral. L'estudi de Pickman, ocult en un barri decadent, funciona com a llindar entre el que és quotidià i el que és primitiu. Allí, sota terra, habiten les criatures que la civilització ha decidit ignorar. Aquest relat ha inspirat múltiples adaptacions, incloent un episodi a la sèrie Guillermo del Toro's Cabinet of Curiosities (Netflix, 2022), que reinterpreta la història amb una estètica visual poderosa i un enfocament més psicològic. La vigència de El model de Pickman demostra que la por a allò desconegut continua sent universal.
El model de Pickman és més que un conte de terror: és una meditació sobre el poder de l'art per revelar allò que preferim mantenir ocult. Lovecraft ens obliga a preguntar-nos què hi ha darrere de cada obra pertorbadora, i si l'artista no és, en el fons, un explorador del que és més enllà de la raó.
Aquest escrit està inspirat en aquest altre (que recomano) del DIARIO DE UN UNIONISTA.
Hay que leer a LLuis. Así de simple.
ResponEliminaSobretot quan exerceix de literat i no d'unionista.
EliminaLa serie negra de grabados de Goya. . . . . Aunque ni en la peor de mis pesadillas siesteras ha aparecido nunca un horror absoluto como lo de Gaza. . . .
ResponEliminaLa mitología nordica advertia de que el dia en que el lobo Fenrris se liberase de las cadenas que le impuso Odin, llegaria el Ragnarok, el final de los dioses y el fin del mundo.
No se, llevo una temporada pensando en que no es solo un lobo, son varios los que se han desencadenado y nos van a llevar al apocalipsis, o como minimo, a una era oscura.
Saludos.
Más que un lobo, tenemos a varias manadas en diferentes puntos del planeta.
EliminaPor cierto, el relato de Lovecraft que más me ha inquietado fue El Horror de Dunwich.
ResponEliminaJo en recordava un, pero no sabia el títol, només recordava el final, li he preguntat a Copilot i l'ha trobat:
Elimina"Lo que describes coincide con un pasaje muy breve y poco conocido, al final del relato “The Haunter of the Dark” (El acechador en la oscuridad). Allí hay un fragmento donde se sugiere que, al morir, el alma “ve fugazmente” el feto de otra criatura que va a nacer, como si tu conciencia hubiera saltado de un cuerpo a otro.
Ese instante de revelación aparece justo después de la última escena, cuando el narrador contempla el faro de la iglesia de la Sombras Negras desmoronarse, y menciona esa “visión de un útero por nacer” como metáfora del eterno retorno de las almas.
El propio Lovecraft, en sus notas y cartas, alude a esa idea de la transmigración instantánea del alma, pero no lo retoma en otros relatos. Es un breve guiño cosmológico al final de “El acechador en la oscuridad”.
Diario de un unionista,tiene unos artículos estupendos.Si Luis puliera algunas de sus exageraciones e ideas políticas, sería un escritor de primera.Me gusta seguirlo
ResponEliminaEs que Lluís es un buen escritor, tiene varias novelas publicadas, lo que no ha obtenido quizás sea el reconocimiento que se merece. Seguramente si hubiera sido más de la 'ceba' lo habria obtenido, el ser unionista le ha restado posibilidades.
ResponEliminaMira en la wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Bosch_Albert