DE VACANCES, PRENGUIN-SE UN ALBARIÑO

Sabem que hi ha moltes persones –autònoms, aturats, empleats amb salaris mínims– que no poden gaudir d'unes vacances merescudes. I que potser no poden descansar ni durant l'estiu, ni després. Però també hi ha un ampli sector laboral que considera que les vacances estan sobrevalorades i que amb una o dues setmanes de desconnexió ja n'hi ha prou. La proliferació d'addictes a la feina és normal en aquests temps. Gent que necessita estar enganxat a l'ambient professional perquè si no, no se sent realitzada, que té la sensació que li falta alguna cosa sense l'estrès professional. I que compten els dies que els falten per tornar a la feina i sentir-se en una mena de zona de confort.

Si vostès poden descansar algunes setmanes, els felicito. I els que no puguin descansar, que sàpiguen que les vacances estan sobrevalorades.” Aquesta no és una frase d'un monòleg còmic, sinó el colofó del balanç polític de Núñez Feijóo abans de marxar... de vacances, envoltat d'un to d'austeritat tan del gust d'un cert sector de la dreta nacional.

Les vacances no sempre van ser una necessitat, un desig: hi va haver un temps que el descans generava desconfiança. Va caldre una revolució cultural, explica Alain Corbin a El territori del buit, per deixar de veure el repòs com a decadència i sí com a afirmació del cos, del temps propi, del dret a prendre's un respir. Dir avui que les vacances estan sobrevalorades és una frivolitat elitista que minimitza aquesta conquesta. És insinuar, sense dir-ho del tot, que en el fons no calen. Que si arribes exhaust a l'agost, serà per la teva mala gestió personal. I per al líder de l'oposició plou sobre mullat: també estan sobrevalorats el salari mínim, la renda bàsica i la dimissió per negligència davant d'una catàstrofe. Potser el que va voler dir és que, com que estan les coses, molta gent no pot descansar. Però ho va dir a la inversa.

I la veritat és que un de cada tres espanyols més grans de 16 anys no es pot permetre una setmana de vacances a l'any. No és per elecció, sinó per manca de recursos en què probablement serà l'estiu més car i calorós que es recorda. A ells no se'ls felicita: se'ls recomana que relativitzin la seva fatiga, que aprenguin a viure sense aire. Que no molestin els que sí que estiuegen. Que no facin malbé la postal.

A la Xina, els empleats tenen cinc dies de vacances pagades a l'any, que augmenten a deu dies després d'haver treballat deu anys. Els Estats Units tampoc no són un paradís a l'hora de concedir dies lliures per als seus treballadors. Hi haurà qui pugui pensar que per això Europa va tan malament, juntament amb aquests dos gegants, però els problemes que tenim a la UE no es poden atribuir a tenir més o menys dies de festa.

Ja ho saben, per poc que puguin gaudeixin de les merescudes vacances, encara que estiguin sobrevalorades i de passada, si no entenen la frase de Feijóo, aigua i all i prenguin-se un Albariño.