GAZA NO ÉS PAIS PER A PERIODISTES

A Gaza, on la vida es mesura en enderrocs i l'aire fa olor de pólvora, 192 periodistes han estat assassinats des d'octubre de 2023. No per error. No per foc creuat. Han estat eliminats sistemàticament per l'exèrcit israelià en el que ja es considera el conflicte més letal per a la premsa en la història moderna. Els comunicadors palestins no són víctimes col·laterals. Són blancs directes. Han estat bombardejats a les seves cases, en hospitals, en tendes de campanya. Se'ls acusa sense proves de “col·laborar amb Hamàs”, com si portar una cambra fos sinònim de portar un fusell. Un dels casos més atroços ha estat el de Anas al-Sharif, corresponsal d'Al Jazeera, assassinat al costat de cinc col·legues mentre dormien enfront de l'hospital Al-Shifa. El seu crim? Documentar la massacre. Israel ha perfeccionat una tàctica: matar al testimoni. Cada periodista assassinat és una història que no es contarà, una denúncia que no es farà, una imatge que no es veurà. La premsa internacional, amb comptades excepcions, ha optat pel silenci o la tebiesa. On estan els titulars? On la indignació?. 

Mentrestant, una unitat israeliana coneguda com a “cèl·lula de legitimació” difon perfils falsos de periodistes, vinculant-los amb grups armats per a justificar la seva execució. És una guerra contra la veritat. Organitzacions com a Reporters Sense Fronteres, Article 19 i el Comitè per a la Protecció dels Periodistes han exigit recerques independents. 

Però la comunitat internacional continua mirant cap a un altre costat. L'ONU ha qualificat la situació com una “neteja moral” contra la premsa. I no exagera. Els periodistes assassinats no eren combatents. Eren ulls. Eren consciència. Eren humanitat. Ens queda la memòria. Ens queda la ràbia. Ens queda el deure de cridar el que ells ja no poden. Perquè matar a un periodista és matar la possibilitat de justícia. I cada vegada que el món calla, el crim es repeteix. 

Aquest article no busca equilibri. Busca veritat. I la veritat és que 192 periodistes han estat assassinats a Gaza. I el món, covard, ha decidit mirar cap a un altre costat. Gaza no és un país per a periodistes, o com diu Fackel: Gaza ja no és un país. Gaza és un no res on un milió de ciutadans perduts deambulen desplaçats cap enlloc, davant la nostra indiferència.