“La compassió és la forma més valenta de la intel·ligència.” Joan Margarit

El diumenge 3 d’agost, a les dues del migdia, la platja de Castell de Ferro va deixar de ser només una postal d’estiu. Una llanxa carregada de joves vestits, amb rostres tensos i ulls que buscaven terra ferma, va irrompre en la línia de banyistes com una imatge que no pertanyia al decorat. No era una escena de pel·lícula, ni una performance social: era la realitat crua, sense filtres, que ens recorda que el Mediterrani no és només un espai de vacances, sinó també una frontera.

El que va passar després és el que mereix ser analitzat. Alguns banyistes, en lloc d’ajudar, van intentar retenir els migrants. No per maldat explícita, sinó per una por que s’ha anat gestant en silenci, alimentada per discursos, titulars i prejudicis. La por a l’altre. A l’estrany. A qui arriba sense avisar.

Però, què ens diu això de nosaltres? Ens diu que la solidaritat no és automàtica. Que la compassió necessita espais per respirar. Que en una societat saturada d’alertes i notícies, el primer impuls pot ser defensiu, no empàtic. I que la platja, aquell lloc on ens despullem de rutines i ens deixem portar pel sol, pot convertir-se en escenari d’un conflicte que ens supera.

Els joves que van arribar no buscaven protagonisme. Buscaven refugi, oportunitat, vida. I els que els van retenir, potser, només volien entendre què estava passant. Però entre la por i la comprensió hi ha una línia fina, com la que separa l’aigua de la sorra.

Aquest episodi ens obliga a mirar-nos al mirall. A preguntar-nos què faríem nosaltres. A reconèixer que la frontera no és només geogràfica: és emocional, cultural, humana.

Potser la propera vegada, en lloc de retenir, caldrà acollir. Escoltar. Ajudar. Perquè la humanitat no es mesura en la reacció instintiva, sinó en la capacitat de transformar-la.

S'ha de dir, que altres banyistes varen ajudar als nois, no tots eren com el del banyador taronja que comenta Mar Jimenez a la vanguardia.