Des del moment en què comencem a treballar, les nostres cotitzacions deixen de pertànyer-nos per a convertir-se en un pont entre generacions. Amb cada nòmina, alimentem les pensions dels qui ens van precedir, al mateix temps que garantim, en teoria, la nostra quan arribi la jubilació. Aquest pacte, tan senzill com oblidat, defineix l'essència del nostre Estat de benestar.

La mecànica invisible del repartiment - El sistema públic de pensions funciona amb una lògica d'acte i reacció: avui aporto per a cobrir als jubilats, demà uns altres aportaran per a cobrir-me a mi. No existeix un compte personal on s'acumuli cada contribució, sinó un flux constant que travessa la societat. En créixer l'esperança de vida i reduir-se el nombre de naixements, aquest flux s'estreny, i les alarmes es disparen.

Solidaritat o sacrifici - Sovint es presenta el debat com una pugna generacional: jubilats versus joves. No obstant això, aquesta visió fragmentada oblida que tots formem part del mateix engranatge. Els pensionistes d'avui no són privilegis injustificats; són els beneficiaris d'aportacions passades. I els treballadors d'ara, demà ho seran. Aquesta cadena ininterrompuda no és un luxe, sinó el cor del nostre contracte social.

La urgència de revisar les regles - Amb tot, l'equilibri s'ha esquerdat. La disminució de cotitzadores i l'augment de l'esperança de vida obliguen a replantejar paràmetres: l'edat de jubilació, la fórmula de càlcul i l'incentiu a l'estalvi personal. No es tracta d'abandonar la solidaritat, sinó d'actualitzar les seves condicions perquè continuï sent viable.

Més enllà de la rivalitat generacional - Convé transcendir la temptació de culpar a un col·lectiu per “cobrar sense treballar”. El veritable problema resideix en la falta de diàleg i en la rigidesa d'un sistema pensat per a un altre moment històric. Només un gran acord polític i ciutadà, que inclogui a joves, majors, empresaris i treballadors, permetrà redissenyar un model sostenible.

Una crida a la corresponsabilitat - Cada nòmina, cada aportació, és un vot de confiança en aquest pacte intergeneracional. Reconèixer-ho i assumir-ho és el primer pas per a una discussió madura. Cotitzar per als anteriors no és un abús, sinó un gest bàsic de solidaritat. De la mateixa manera, hem d'exigir que les generacions futures rebin el que avui garantim.

La següent gran reforma de les pensions no serà un triomf dels uns sobre els altres, sinó el triomf de la consciència col·lectiva. Només així mantindrem viva la promesa d'un sistema en el qual tots, en algun moment, serem beneficiaris i, en un altre, garants dels qui vinguin darrere. 

Santiago Niño Becerra va declarar en una entrevista a Notícies de Treball l'1 de juliol de 2025 que “el sistema de pensions tal com el coneixem ha mort i els joves no tindran” i va advertir que els ingressos del sistema són inferiors a la despesa que generen les prestacions, plantejant-lo gairebé com un col·lapse inevitable

En un altre ordre de coses, el senyor Manuel Pons en una carta al periòdico, deia el mes de maig passat: "Estimats majors, us respectem i agraïm el que heu construït, però també tenim dret a dir l'evident: ens heu deixat un esquema on les pensions actuals es paguen amb les nostres cotitzacions, no amb el que cadascun va aportar. Això, en el món privat, seria delicte. En el públic, és política...

... i en la vida real, Sr. Pons és, si és el cas, ignorància per part de vostè, de com funciona el sistema de pensions a Espanya, o això, o que vostè actua amb mala fe en la línia de Vox, la qual cosa encara és pitjor. Per cert, senyor Pons, les nostres pensions en gran part les estan pagant els immigrants que treballen segurament més que vostè i en pitjors condicions, com és el cas del temporer de 62 anys, mort per un cop de calor a Alcarràs.

Amb informació de el periódico, la vanguardia i Copilot.