Ho dic tal com raja, perquè així va succeir. En assabentar-me de la mort de Javier Lambán, li vaig dir a la Nuri. Noia, s'ha mort un fill de puta. El coneixies em va dir ella? No!, però sí la seva obra i la seva aversió vers Catalunya, i no només pel tema de Sixena.

Però a continuació vaig començar a adonar-me que no havia estat just amb Lambán, que no era gens objectiu ni empàtic amb ell, que devia defugir d'aquesta crispació i odi que ell havia atiat en alguns moments de la seva carrera política, com la majoria de polítics d'un bàndol o l'altre. Que havia de recuperar conceptes com objectivitat, perdó, comprensió i respecte vers l'altre. Que era de miserable alegrar-se de la seva mort, que no era just. 

Vaig pensar de com cremaria la xarxa d'insults i elogis alhora, que no he volgut veure de cap dels dos bàndols, i he pensat que encara hi ha lloc per a l'esperança. Si jo he estat capaç de defugir d'aquest clima pervers i malaltís, altres ho poden fer i així aconseguir una nova manera de fer i veure la política, des de baix, des d'on comencen totes les revoltes. 

Aquest article de Jaume Pi a La Vanguardia, es un exemple de honestedat, de bon periodisme, un article que mai podria escriure una IA, i sí una persona humana i humanista.


MOT SENSE DOL


Javier Lambán, l'expresident socialista d'Aragó mort aquest divendres passat a l'edat de 67 anys, va ser una figura política controvertida. Estimat a la seva terra, per contra, no va tenir gaires partidaris en amplis sectors de Catalunya. Les raons són fàcils d'entendre: implacable contra l'independentisme a l'etapa més àlgida del procés, va liderar el litigi de les obres de Sixena i es va oposar amb vehemència a compartir candidatura per als Jocs Olímpics d'hivern. Tot i que va viure a Barcelona quan era jove i que ell mateix es definia com un “catalanòfil”, se l'ha acusat d'atiar l'anticatalanisme a casa seva per una barreja d'interès electoral i una certa animadversió personal.

Però l'opinió negativa sobre l'expresident aragonès transcendeix el catalanisme i s'estén més enllà, especialment entre les files del seu propi partit: els últims anys, i fins als últims dies, es va erigir en un dels crítics del Govern de Pedro Sánchez i, de nou, Catalunya apareixia com a teló de fons. No va aprovar mai els pactes del PSOE amb les formacions nacionalistes i considerava el finançament singular una intolerable “concessió al separatisme”. I així va ser com es va apartar dels socialistes i la seva “veu pròpia” va guanyar molts adeptes entre els sectors mediàtics de la dreta madrilenya, que van veure en la seva figura una forma de legitimar tot el discurs contra allò que ells anomenen el “sanxisme”.

Amb tot aquest context, no ha de sorprendre ningú el protagonisme que ha tingut la mort de Lambán, no només en alguns mitjans, sinó, i especialment, a les xarxes socials. Dissabte, quan molta atenció mediàtica ja estava posada a l'arrencada futbolera i ja s'havien celebrat les exèquies del polític aragonès, encara el seu nom i cognoms lideraven la conversa a X. Ja se sap que tot allò que polaritza triomfa a la xarxa. Només la polèmica arbitral d'aquella mateixa jornada el va desplaçar del primer pla.

És difícil calibrar si les lloances i alabances, sempre habituals després dels decessos, van superar les mostres d'antipatia o fins i tot l'insult obscè de difícil justificació, que també n'hi va haver. Com que és presumible si s'està familiaritzat amb el to de la xarxa, fins i tot els tuits més elogiosos anaven amb mala bava, aprofitant l'ocasió per llançar un retret a l'enemic polític. Entre els dirigents, el més comú va ser limitar-se al condol i a la litúrgia protocol·lària, però la resta no van esperar per abalançar-se sobre el debat. Només havien passat amb prou feines segons des que s'havia donat a conèixer la notícia.

Queden lluny els temps en què, després de la mort d'un personatge públic, el protocol no escrit imposava uns dies de dol raonable abans d'obrir la caixa dels trons. Excepte si el mort era un tirà o un assassí. És un tòpic, però és cert: la immediatesa de les xarxes ha polvoritzat totes aquestes formalitats de manera implacable. Encara resulta xocant que, més enllà del que pensi cadascú —ningú no m'ho  ha preguntat, però Lambán no era sant de la meva devoció—, s'exhibeixin expressions d'alegria i goig, o es faci servir una mort per atacar l'adversari d'una manera tan oberta i descarnada, amb la família encara plorant la desgràcia. El dol està una mica passat de moda. Deu ser antic i de febles, suposo.

A Gabriel Rufián, per exemple, comptes independentistes li van retreure amb duresa que, al seu tuit de record a Lambán, el definís com a “insigne socialista”. Molts no perdonen episodis com el de Sixena, i no esperaven tant respecte protocol·lari d'un Rufián que, tot sigui dit, es mou amb facilitat en la controvèrsia digital. També les respostes als líders del PSOE que van recordar el polític aragonès, començant pel mateix Sánchez, van ser dures: acusacions de cinisme i malesa, o elogis enverinats al mort. “Però si no el suportaves, pallús”. “Ell sí que era un gran espanyol”.

Tampoc no és cap sorpresa. És així, i així sembla que serà sempre des que es va hiperaccelerar tot. Hi ha qui diu que està bé, que les xarxes hagin trencat aquestes suposades regles de cortesia que regien la societat és bo, perquè no eren més que hipocresies i que, per què esperar uns dies, si sempre n'hi haurà un que començarà el combat abans que tu. Que si no t'agradava viu, tens dret a dir-ho. Que ja n'hi ha prou d'etiqueta, i que anem tots de cara amb les nostres veritats. I potser tenen raó, que és més realista i directe. Però també deixa pitjor sabor de boca. - Jaume Pi.