Un dia, el filòsof Diògenes estava tombat prenent el sol, quan se li va acostar Alexandre el Gran i li va dir: “Demana'm el que vulguis”. Al que ell va respondre: “Doncs aparta't i no em facis ombra”.

Hi ha dies que l'estiu sembla una treva. No de la història, que segueix el curs amb les guerres i els mercats, sinó d'un mateix. Com si la calor, el cos més lleuger, i el temps suspès ens permetessin habitar una altra versió de la vida: més lenta, més nostra. A l'estiu, els rellotges s'afluixen. Les hores llisquen com a cossos mullats sobre tovalloles tèbies. El cafè es pren sense pressa, les converses s'allarguen sense propòsit, i hom es permet el luxe de no ser productiu. És l'estació on el lleure no és pecat, sinó virtut.

Els cossos es reconcilien amb el desig d'existir. Es mostren sense pudor, es bronzegen, se submergeixen. Hi ha alguna cosa profundament humana en aquest gest de tombar-se al sol com llangardaixos filosòfics, deixant que el món rodi mentre un respira. L?estiu és, potser, l?únic moment de l?any en què el present s?imposa al futur.

I, tanmateix, com en els versos de Gil de Biedma, hi ha una consciència subtil que aquesta dita és prestada. Que l'estiu no dura, que la joventut se'n va, que la felicitat és sempre una mica impostora. Però això no impedeix que la visquem amb intensitat, com si fos eterna. Perquè en el fons, el que importa no és que duri, sinó que hagi existit.

LL'estiu és una ficció amable. I com tota bona ficció, ens permet creure – encara que sigui per una estona – que la vida pot ser senzilla, lluminosa, i bona.