SERPS JUDICIALS D'ESTIU

Aquest estiu, en comptes del venerable monstre del llac Ness o el turista anglès sorprenent Mallorca amb el balconing, la fauna estacional la formen dos rèptils judicials que s’arrosseguen entre tribunals i sumaris amb l’elegància letal de les serps: silencioses, insidioses i, com no, verinoses. Les protagonitzen dos jutges – Puente i Rus–, dos casos – Cerdán i Montoro–, i un sistema judicial que sembla més interessat en entretenir l’audiència que en fer justícia.

Confesso que la meva fe en la justícia –una senyora, crec que grega– no està en el seu millor moment. Serà l’edat, o haver vist massa vegades com el dret es converteix en una elegant disfressa per a l’arbitrarietat. Sobretot, en casos sonats. La història ens ofereix exemples de sobres. No van coincidir mai juristes tan brillants com en l’Alemanya i l’Àustria dels anys trenta, i tot i això només van servir per envernissar amb legalismes els pitjors instints del poder. El codi penal bolivià és –ho dic sense la menor ironia– una joia tècnica. Però com tota joia envoltada de quincalla, no brilla gran cosa sense institucions sòlides i ciutadans mínimament compromesos. Les lleis, per si soles, no són una panacea. De vegades ni tan sols donen consol.

La primera serp de l’estiu és el cas de Santos Cerdán, enviat a presó provisional per ordre del jutge Puente. No tinc gens clar si el senyor Cerdán és un corrupte de manual o un sant baró amb accent navarrès. El que sí que està clar és que el seu ingrés a la presó sembla tenir menys a veure amb l’administració de justícia que amb l’escarment preventiu. De què se l’acusa? De moment, en termes concrets, més enllà de l’útil “alguna cosa fa pudor”, de poca cosa. Algunes filtracions d’aquest oracle en què s’ha convertit l’ UCO, quantitats que amb prou feines mourien la cella d’un regidor d’urbanisme de pa sucat amb oli, un lloguer a Idealista d’un pis de 150 metres... i poc més. La pregunta que aquí interessa no és si és culpable –això ho sabrem, si hi ha sort, en algun moment de la pròxima dècada– sinó si el seu empresonament era necessari per avançar en la investigació.

De veritat algú creu que aquest home pensava fugir després de llogar el pis? Que anava a destruir proves amb l’eficiència d’un fiscal general en hora punta? O estem més aviat davant una lògica perversa on la presó provisional actua com a avís per a navegants i càstig simbòlic abans de judici? Cal dir-ho amb totes les lletres: això no és justícia, és teatre amb toga.

I no serà la primera vegada. Quan d’aquí uns anys algú estudiï el cas Cerdán (pot passar, no se’n riguin) probablement s’escriurà que “es va actuar conforme a dret”, com es va dir amb Sandro Rosell. Fórmules rituals. Paraules buides només útils perquè la màquina continuï girant, però no perquè ningú cregui en ella.

La segona serp repta per Tarragona, on el jutge Rubén Rus ha mantingut set anys de secret de sumari en el cas Montoro. No set mesos. Set anys. Vuitanta-quatre pròrrogues consecutives. Vuitanta-quatre ocasions en les que s’ha decidit que el millor era seguir endavant sense que els advocats defensors, la premsa o els ciutadans sabessin de què anava la funció. Com en els vells temps, quan la Inquisició cremava sense revelar l’acusació. I d’això en diuen discreció i diligència!

S’estava investigant una xarxa de tràfic de caps nuclears? Una conspiració internacional? Un complot extraterrestre? Res d’això: era una investigació per corrupció econòmica corrent. I per què set anys de secret? Per allò de sempre: desídia, mandra, por del dret de defensa i una preocupant tendència a convertir el procediment judicial en un microones que reescalfa informes policials.

Per si algú ho ha oblidat –a més del jutge Rus, naturalment–, una de les raons per les quals va esclatar la Revolució Francesa va ser per posar fi a la justícia secreta de l’ Antic Règim. Dos-cents trenta anys després, Tarragona la ressuscita amb segell oficial i pròrroga mensual. Un prodigi.

El més preocupant d’aquestes dues històries no és la seva excepcionalitat, sinó la seva banalitat. No són grans catàstrofes jurídiques, més aviat formen part del paisatge. I la pregunta no és si això es pot arranjar. La pregunta és si a algú li importa prou com per exigir-ho. Em temo que no. Que acabin de passar un bon estiu. I mirin bé on trepitgen. Les serps estan a l’aguait. - Javier Melero.