ADÉU A LA NOIA AMB LA MALETA

El vals a 'Il Gattopardo', la seva aparició flotant a la llum estiuenca a 'Ocho y medio', mentre Mastroianni la mira fascinat per sobre de les ulleres de sol, o la princesa captivadora de La pantera rosa són algunes de les imatges que Claudia Cardinale, morta aquest dimarts a 87 anys, deixa en la història. Però jo recordo més d'ella, potser per al moment, circumstàncies i edat en què la vaig veure....'La noia amb la maleta'.

Quan tenia setze anys vaig veure una pel·lícula que em va impresionar profundament, "la Noia amb la Maleta" del director de cinema italià Valerio Zurlini, amb una meravellosa Claudia Cardinale, Gian Maria Volonté i un timid Jacques Perrin. La pel·lícula en un fantàstic blanc i negre obra de Tino Santoni - que no és gens fàcil -, narra les peripècies d'una noia Claudia Cardinale, que coneix un noi tímid Jacques Perrin, germà del seu amant que passa d'ella, el noi s'enamora d'ella, però és un amor impossible. La pel·lícula que no l'he tornada a veure més, la vaig visionar tres o quatre vegades en una setmana al cine Colón, on ara hi ha un bingo, a l'avinguda 11 de setembre.

Em va impressionar molt, suposo perquè representava, (tot i que era més gran) que en Jacques Perrin tenia 16 o 17 anys i em vaig identificar molt amb el personatge, i és que la Clàudia estava guapa a rebentar, em sembla era la seva segona o tercera pel·lícula que interpretava i recordo que em vaig enamorar com un imbècil d'ella. A banda, diria jo que fou la primera producció, o si no de les primeres europees que a més a més d'una excel·lent banda sonora, contenia dins seu cançons dels cantants de moda a Itàlia en aquell moment: Mina, Milva, Peppino di Capri, Renato Carosone, Adriano Celentano, Gino Paoli i algun altre que ara no recordo, aspecte que no era massa freqüent i que va coincidir també amb l'apogeu de la cançó italiana.

Suposo que si ara la tornes a veure, tindria una enorme decepció, tot i que em fa la sensació que és un film que no necessàriament ha d'haver envellit malament, però és que encara em dura la decepció de revisar Fahrenheit 451º de Truffaut que vaig veure estrenar a Palma de Mallorca l'any 68 quan hi feia la mili. I és que hi ha pel·lícules que com les persones envelleixen molt malament.